L'únic so entre jo i el
silenci cau del cel, ensordeix en l'asfalt;
l'únic so que em permet
escoltar-me en aquest moment,
tant paral·lel a la
confusió interna, tan desendreçat, tant intangible.
Sento un nus a les
emocions i no sé com afluixar-lo.
M'ofega el sense sentit de
no saber si estic penedit,
si he decidit o si m'he
rendit.
L'única certesa és la
teva absència, mai t'he sentit amb tanta presència.
Davant la meva
incomprensió me n'adono,
que aquest cop no
m'abandones, t'abandono.
