Des del pou

És inútil mantenir uns esquemes que es trenquen sols, rebota la força que pretén sostenir-los i cauen al fons d'un pou que hem construït amb cada mirada, amb cada somriure, excavant amb la força de cada sentiment. Ens hem oblidat de llençar-hi una corda, la corda amb la què ens lligàvem l'un a l'altre. Sabíem que un dels dos cauria, tard o d'hora, però no ho volíem assumir. Què puc explicar-te des d'aquí? Que tot és fosc, que no hi ha camí. Que no et trobo a faltar, que ja no et vull veure, que no et culpo. Torna amb mi.

Tanquem l'esperança on mai més pugui sortir, alliberem el sentiment positiu de que el món segueix girant, deixem que es mengi tot el que sabem segur. Que tu i jo, que com ningú, que ja mai més. Alliberem la ràbia, la meva ira, la teva por, impaciència, cansats d'esperar allò que al final mai ha arribat. Tots els colors que vam pintar son negre si no els toca la llum.