Calma, avanço
pas a pas, sense tocar el terre, sense ser present, calmat,
a través
dels sistemes que em conformen, cos per cos.
Reneixo, a
cada retallada de distància, a poc a poc, lent,
a través de
la meva indiferència, de tots els “estic bé”,
a través de
la falsa esperança, de “ja trobaré qui”.
Travesso el
dolor, lentament cap al color.
Avanço pel
record, que em genera aquest rancor,
els colors
que ja he oblidat, les cançons que ja he cantat.
Em moc amb la
lentitud del savi,
del qui busca
per buscar, del qui no espera trobar.
De cap contra
la por, però a poc a poc, sempre a poc a poc.
Com un
espectre transparent,
ja no és mai
tant consistent,
ara sé que
sóc valent.
Avanço amb
lentitud cap a una altra latitud, el batec es fa feixuc.
Creuant a poc
a poc, quasi sembla que no em moc,
deixant
enrere distraccions,
sempre arriba
aquell moment, per fumar i avançar lent,
per fugir del
pensament, i escoltar el meu sentiment.
Miro rere les
màscares,
entre els
arbres que he plantat, amb els fruits que ja han donat,
entre herbes
que han crescut, dins el bosc on m'he perdut,
i amb tota
l'esperança, abandono ja la llança,
no existeix
cap més mancança.
Ara em planto
davant meu, en allò que sóc.
He estimat i
he perdonat, he agraït quan m'han ferit.
Calma, des de
la serenitat, abraço la realitat.
Accepto i
comprenc que te n'has anat.
