Avui t'he perdut la por, i
no només avui, perquè això es va fent dia a dia, amb la calma del
temps, i se segueix fent sempre, amb cada instant de vida. Avui t'he
perdut la por perquè m'he posat al teu lloc, i m'he enfonsat en el
perquè del teu ser, què fàcil és culpar-te, què fàcil odiar-te,
fugir-te i no mirar-te. Avui he entès que et necessito, i que t'he
necessitat, que hi ha amor fins i tot en la por. Tu fas reals els
teus contraris, dones existència a l'absència de por, dones
existència a l'amor, a la llum, als somriures d'estiu i vent a la
cara. Qui seria sense tu? Ningú. Qui aprendria sense dolor a
estimar, si estimar és curar ferides que fan mal? Tu ets la mare del
dolor, i ens el cedeixes, el fas nostre, perquè aprenguem, perquè
millorem, perquè estimem.
Avui t'he perdut la por,
vull tenir-te, vull tenir por. Avui tinc por, sempre n'he tingut,
aquest cop però, et sentiré diferent, et comprendré i així em
comprendré. No fugiré de sentir, no fugiré de mi. Estic preparat
pel dolor, que vingui el que hagi de venir. Acceptar i comprendre,
esperar i entendre, viure i aprendre.
Avui t'he perdut la por, i
espero el teu dolor, com a part innegable de la meva vida, el faré
meu, avui estic preparat per deixar marxar tot el que em toqui deixar
anar, per agafar tot el que em toqui agafar, per sentir la impotència
de no controlar el meu destí. I sento la llibertat de caminar el meu
camí.
