La realitat de la meva percepció, la veritat de la meva creença.

1

La humanitat està podrida. Desequilibri de forces. Predominança de la por. Avui m'he llevat, costum diari, obrir els ulls, aixecar-se. Em llevo cada dia, no cada dia desperto. A vegades el despertar comença molt després de llevar-me. A vegades estic dies dormint. No m'agrada despertar.

La puta caverna de Plató! Tenen ells la culpa de ser esclaus de les ombres que es projecten? Vaig decidir veure el que hi havia més enllà? En què pensava, en què sentia!? Per a què tornar?

Prepotència. Hi ha en el món persones que em miren com miro jo la humanitat? Em fiquen dins el sac de la ignorància, de l'estupidesa i el rebuig? Aquells que jo hi fico també pensen com jo? Que han vist més, que saben, que comprenen, que més, que millor? Segur.

2

Avui m'he despertat. Vull veure el món amb els sis sentits. Observar, sentir la decadència humana, percebre la pútrida bellesa de l'error i del dolor, condemnar la ignorància des de la raó, sentir el dolor des de l'ànima. Avui estic disposat al sacrifici, a menjar-me la merda per un moment, tan sols un, petit, fugaç, de llum entre foscor.

Comença el dia interessant. Tren, transport públic, sense pagar entrada, espectacle gratuït del circ social, converses sense fons, distraccions, consum de medis intranscendents. Mòbil mirall. La importància estètica, fa fàstic. Jo també en sóc víctima. Prejudici, judici, quatre trossos de tela confeccionats en el dolor del tercer món, en l'explotació de la persona, en el sistema de la por i el desenvolupament. Pantalles de control, organització, control. Millor no pensar-hi, per ara, em sumo al carro de la ignorància intencionada, de la falsa felicitat.

Petit resplendor de normalitat. Dona de mitjana edat. S'ha penjat d'una barra, balancejant-se, he vist una nena durant tres segons. Després societat, després cultura, després por. Ja no som nens. Ha observat, ha comprès, ha dissimulat, ha parat. I encara queda l'orgull. Durant tres segons ha estat nena un altre cop, ha sentit i ha actuat. Penjar-se sempre és divertit. Ser jutjat fa pudor a podrit.

Ha valgut la pena. I el dia acaba de començar. Actitud positiva? Possible. M'he despertat amb dos collons, amb l'ànima al descobert. No es pot despertar a mitges. Cal valor. Ah, la valentia. Idea social equivocada. La valentia implica por, implica pànic, desesperació. La valentia es veure venir l'hòstia i comprendre que has de viure el dolor, és ficar la cara enmig, de front. És més, ficar-hi els collons, que t'hi arribi fort, que t'encongeixi, i hòstia, després aixecar-se. Aixecar-se i preparar-se per la següent. Els valents que no han entès el dolor són uns pallassos. Pallassos del circ sociocultural. Què collons, en la meva imperfecció, sóc valent sense remei, una condemna. Expert en encaixar el dolor, expert en morir i renéixer. Addicte a l'aprenentatge del dolor, em sento buit si no fa mal, em falta alguna cosa per aprendre, segur, massa suau, les carícies son més intenses després dels cops. O ho seran? Masoquisme.

3

Avui penso en ella, deixar de fer-ho em va despertar. Història resumida: Amor i Por. Vida i Mort. Dolor constant, estima i idealització, obstinació. Materialització de l'essència. Anys, creixement. Transcurs, aprenentatge. Orgull. I després por, i després mort. Renaixement.

Ahir va ser un bon dia, encara no m'he adormit. M'agraden les coses que passen quan m'agraden tal i com passen, inesperades. Esperança, hi ha amor i hi ha feina a fer, hi ha gent disposada a entregar-se i a fer-la. La decadència que percebo està en mi, ho sento dins. A poc a poc.

4

Tres dies sense escriure, la constància no em defineix. O si? Depèn. Tres dies, tres sentiments. Amor, Por, neguit. Fa dos dies pensava que el món havia canviat. Sempre canvia, em refereixo a millor. Ella tenia llum. No ella, una altra ella. Però després, també ella. No ella, ni l'altra ella, una altra ella. Indecisió. Acceptació? Barrera? Llibertat? Qui ho sap..?

Fa tres dies era fa tres dies, què importa? Ara. Avui. L'he somiat un altre cop, aquest cop parlo d'Ella. Ella cantava, ho feia fatal, jo volia ajudar-la. He cantat massa fort, l'he ofegat en la meva veu. Metàfora de la nostra història. Però no vull pensar en ella, cinc anys fent-ho ja m'han avorrit. Sembla que el meu subconscient no se'n cansa. Parlem de coses més importants. La visió del món.

El món em fa pena, perquè sento pena de mi. La subjectivitat ens dóna llibertat per morir. Res on agafar-te, alhora tot, i tot tan vàlid que podria arribar a matar pel que crec. No sóc diferent de la resta. On és el criteri? El pacte social en benefici de la majoria, inevitable mort de la minoria. La lluita constant. Ahir vaig estar en contacte amb un grup, una classe, 4t d'ESO, 15 i 16 anys. Quin plaer, ments actives. Jo era un imbècil a la seva edat, ells també. Però imbècils dignes, construint la seva subjectivitat, atents a l'estímul del món, desafiants, cabrons. M'agrada el debat, m'agrada armar-me en la paraula, armar en la paraula, derrocar i sentir-me derrocat, reconstruir, construir junts. Aquests nois em donen esperança. Necessito treballar amb infants, amb joves, amb persones. Sense aquest contacte no quedaria esperança, veuria el món en decadència, ells són l'esperança, el canvi. Nosaltres som l'esperança, el canvi. El canvi que volem, el canvi que sentim al cor, als pulmons, el que no entenem, el que esperem. Esperança, esperança, esperança. La força per seguir, la força per avançar, per parar quan toca, per sentir, sense por, per arrelar-nos al dolor, per fer-lo florir, fertilitzar la mort.

Avui sento ràbia, ràbia creativa, un concepte que em va atrapar. La transformació des del dolor, la ira per un món millor. Revolució. Som revolució. La revolta del somriure, de la llum, la revolta de l'Amor. Ara venen els imbècils apagats, els desesperançats. “La revolta de l'amor, hippie motivat” diran. “L'amor no existeix, el món està malament, adapta't, sigues realista”. El realisme dels covards. Us tanqueu en les quatre parets de la por. Accepteu i després, després què? Després res. Quan entens la valentia de la teva realitat, de la realitat múltiple, de totes les veritats, no pots acceptar i ja està. No pots acceptar. Has de reivindicar, lluitar, trencar, odiar, mossegar, rabiar fins explotar, transformar i gestionar, la ira en violència passiva, en violència de paraula, en violència dins les aules. Transformar, acompanyar. Mostrar, deixar-te mostrar. Ho sento endins, molt endins, no tinc por de sentir, odio els qui no s'atreveixen. Està dins, ho tenim dins, com un foc, com una llum, s'encén, cada cop més, cada cop més fort, neix, reneix, s'apaga i torna, torna i s'apaga, i després torna. Darrera la por, darrera els no puc, existeix. L'amor ho pot tot. Transcendeix la mort, tot canvia en un mateix. Avui vull cridar, cantar contra tot, iniciar la guerra pel canvi.

Trobo la pau per fer la guerra dins de mi, no estic tant malament, el món no està tan malament. Desequilibri? Depèn de mi, depèn de tots. Por? Sempre hi serà, què vols fer? Fes-ho. Sóc un pilar davant dels cops, sóc un arbre que es transforma, sóc la vida que transforma el meu entorn.

5

Sense horaris. Avui a les 6, demà a les 10. No m'he recordat de dinar fins a l'hora de sopar. La meva vida és un desordre, un desordre controlat. M'agrada. Habitació desendreçada, escriptori desendreçat, emocions desendreçades, amor i por barrejats, una mina per l'art, pel meu art, plena d'or, de diamant, d'aigua, de carbó, de fòssils, criatures per descobrir. Material per l'escriptura, per la música, per la pintura. El meu art neix del caos, del dolor, del pessimisme, m'agrada ser una víctima, ho corroboro, masoquisme, addicte al dolor, al meu caos.

El meu caos. Avui m'ha assaltat una reflexió respecte a això, d'aquelles que t'agafen sense pietat en un moment inesperat. Quants anys fa que no em deixo estimar? Farà dos anys que Ella va començar a desaparèixer, a poc a poc, a intentar-ho, com a mínim. Però el meu dolor venia de molt abans, molt abans d'aferrar-me, de reforçar-me en l'orgull. Quan intentàvem estar junts, allò ja era dolor. Jo em pressionava a mantenir-me al seu costat, a fer-me responsable del seu benestar, de salvar-la. Sabia que em faria mal, que me'n feia, i allà estava, patint. Per amor? L'estimava? I encara ara, fins ara. No he estat capaç de deixar-me estimar un altre cop (parlo de l'estima que dona l'amant, de l'altra vaig sobrat). Però ho he intentat. Ho he intentat? O buscava el fracàs? He repetit la mateixa història 3 vegades. Em crec que si, que ho he superat. Ho supero, i després recaic. I si és això el que busco? Desintoxicar-me per tornar a recaure. Oblidar per tornar a odiar. Abandonar-me i després odiar-me. Ser víctima. Patir. Crear el meu art.

He construït la meva identitat en vers al dolor d'aquesta història? Va ser per aquest dolor que vaig començar a escriure, a crear música i cantar-la. Les millors obres que he pintat neixen d'aquest dolor. Sense aquest dolor, podré crear? Ho hauria de comprovar... I això em fa pànic.

6

Avui és un bon dia per rendir-se. El món s'esta tornant boig, o ho ha estat sempre. La gent segueix morint assassinada, la gent segueix matant pel què creu. Les llibertats coaccionades. Aquest matí la mort ha estat a prop, la por s'ha fet present, tant propera que es pot sentir. Tretze anys i una ballesta. Un any per cada apòstol, i un últim per sí mateix. El tretzè apòstol, matant per un món millor, pel seu món millor. Desolació. I ara no tardaran les xarxes socials, el consum mediàtic. “Je suis te puta mare”. Salvant el món des de l'anonimat. Aneu tots a prendre pel cul. Focalitzaran l'atenció en l'agressor, el convertiran en culpable, o en víctima, jutjaran i etiquetaran. Qui es preocupara de parlar amb ell? D'entendre un sistema podrit que arruïna les vides de cadascun de nosaltres? Ja n'hi ha prou. Ja en tinc prou. Avui sóc agressivitat. M'ho he dit abans, m'ho he cantat abans. I què si avui sóc agressivitat? Si corre el vermell per la meva sang? Si la fera que porto no es pot controlar? Avui vull ser agressivitat. Condemnar-me a aquesta realitat de merda. Però morir dia a dia mossegant i destruint creences i estereotips, les etiquetes de l'entorn. Avui desperto en xoc, i xoco contra el món de cara.

O jo aprenc massa ràpid, o la gent és cada dia més imbècil. Em decanto per la primera, i encara més per la segona. Com trobar el teu lloc entre tanta ignorància? El desequilibri. Avui és un bon dia per rendir-se, i això em motiva més a continuar. Condemnat a ser valent, masoquisme, ja ho he dit abans. Doneu-me més dolor, què aprendré aquest cop? Tinc ganes de riure, potser jo també estic boig.

Me n'adono que el que he escrit fins ara és anàlisi, i només anàlisi. Em falta conclusió, i després acció. Quina és la conclusió? No la trobo, quan estigui preparat arribarà. No tinc pressa. Sembla que el món si.

Necessito un somriure sincer, sense por, innocent. Una llum, una ànima en calent, un foc. Una ment activa, un debat intens, una relació que comprengui vida i mort. Sense soledat tot és més fàcil de portar. Em sento sol davant del mon. La música sona, “el món plorant, tu davant”.