Lluna
d'hivern al fred etern del teu cor calant-me els ossos.
Creix
el buit inabastable dels nostres cossos.
Comprenc
què sóc i el què t'entrego, t'ho faig cançó,
que
no sempre veiem el què voldríem veure,
ja
estic cansat de seure, de veure,
que faci el que faci no avancem,
que
el dolor creix i em crema l'hivern,
que
no és possible veure més enllà del sentiment
observant tant sols
la ment,
sempre
corrent, sempre caient,
sempre veient que no és possible
l'estimar
ni el volar,
ni crear, ni cantar,
sense
el dolor plasmat en cada veu, en cada so,
en cada nota d'un acord.
I
avui potser ens toca entendre
que no hem vingut aquí a vendre,
que
no podem comprar el que ens passa sota el ventre,
que
hem de viure per servir i per servir regalem la nostra essència,
que
no hi ha ciència, que tot és aparença.
L'amenaça
ens segueix allà on som, que no sempre estem on toca,
que
no sempre vivim en la recança
però costa viure quan no trobes
l'esperança,
i
amb la màgia d'un instant
veiem la vida i va passant,
amb
els minuts i amb els segons
canviant els mons i pels racons,
que
no podem seguir avançant,
que no volem seguir cantant,
que
volem mes abraçades
i menys guerres injustificades,
i
prou ja de tanta merda, d'insults sense mancança,
d'elaborar la
nostra distància,
que
no volem seguir aprenent del que no podem viure
i
que sempre hem de veure com la vida s'enfila
i
cau sobre troncs tallats d'arbres morts i vells forats,
i
aquí tot sembla insignificant i apartat del plor,
de
la tristesa que la ràbia crea amb cada pes, amb cada enyor,
amb
cada hòstia del present i el seu fulgor,
si
no ens plantem i no cremem
i no estimem ni ens mengem,
si
no besem la debilitat de l'habilitat
de sentir l'estima del del
costat,
si
no mirem de veure, si no provem de provar,
si no anem més enllà, si
no veiem més enllà.
Que
ens queda? Tant sols odi, tant sols por, tant sols allò que no volem
i
no ho volem de debò, però ho desitgem tant que no sabem com
amagar-ho,
que
ens fa pànic deixar de tenir por i veure el món a tot color.
Prou
ja de l'espera de no poder tornar enrere, de seguir caminant i no
avançant,
que
això no és just per ningú,
ni
fidel a cap principi,
ni
afí a un final que haguem esperat, ni tant sols imaginat.
Sempre
destruint, mai acabant, mai sentint.
