No
em creuries si et digués que a vegades sóc por,
que
la vida em fa fastig
més enllà de l'auto-castig.
Dies
en què la pluja no és regal
i el Sol fa mal.
Escriure
en fulls en blanc el meu dolor és tot el que em queda,
mostrar-me
les paraules que no em deixes dir.
A
vegades parlar-te és com parlar-li a la paret,
amb
la puta sensació d'estar perdent el temps,
pensant
en tots els moments que no he viscut,
deixo
de viure aquest moment.
Quan
no vull entendre la meva sort,
la
vida passa com si ja fos mort.
Fugint
de responsabilitats
i
de casa a l'estació,
carregant
la des-motivació.
I
del tren a l'estació,
sagnant
una cançó.
