Renego del passat i del
futur que he imaginat,
renego de tots els que m'han parlat,
experts de res, que saben
menys que el sentiment.
Odio el pas del temps i
tot el que comporta,
odio el que sento i tot el que m'importa,
odio aquesta porta, que mai
tanco i mai es tanca.
Que el vent no m'ajuda i
empeny amb força,
odio el tabac dels meus pulmons ofegant-me el
respirar, i l'opressió de l'estimar.
I assassinar sense pietat
a qui es posa al meu costat,
i em dóna tot el que mai m'has donat.
Odio la teva por
d'acceptar el fracàs, de no voler-se equivocar.
Quan jo ja estic cansat
d'errar en tot el que decideixo,
quan no cedeixo, i avui no vull cedir al
sentir,
al que tants cops em vaig dir, i vaig predir.
Tot el que he somiat es fa
real ara, quan ja he abandonat,
on t'has amagat tot aquest temps quan
el dolor cremava el cor?
Quan la lluna brillava
sense sentit
i m'apuntaven amb el dit,
dient que estava boig, que el
cel es tenyia de roig.
Que vaig caure tan
avall que vaig perdre l'orientació,
quant més camino més perdo la
por,
però no hi penso tornar.
Allunya't de mi, emporta't
els teus ulls,
cremaré tot el que recordo i el que he
idealitzat,
tot el que érem, i el que haguéssim realitzat.
No té sentit el que he
sentit,
no té sentit sentir el què he dit,
no té sentit sentir-te
quan
no t'he sentit des de fa temps.
No té sentit buscar el
sentit,
però sento que em sento ferit,
si no sento que sentir-te té
sentit.
Renego de la valentia, que
es confon amb bogeria,
quan estàs prou ceg per no veure com et mata
el dia a dia,
sentint que era el que volia, morir, morir conscient
Morir conscient que
perseguia dia a dia el que sentia
sabent que no em rendiria,
qui hagués dit que algun
dia em cansaria
de renéixer en l'agonia.
Renego de tots els dies
que he cregut que et rebel·laries,
que amb el cap alt volaries
i en la llum que
irradiaries
trencant totes les manies.
Renego de mi i del dia que
et vaig dir que t'esperava,
renego del moment en què vaig creurem
que t'estimava.
Renego de tu i del dia en
que vas deixar de creure,
vas deixar de veure el mur i de sentir tot
el que amagava.
No té sentit res del què
dic,
no té sentir creure el que he dit,
no té sentit cantar-te quan
no t'he estimat amb el què he escrit.
No té sentit buscar
l'amor
però sento que em sento petit
si en tot el què t'he escrit
hi ha por.
I fugint de l'odi no
renego,
fugint de la ira sempre espero,
apartant de mi la por
no té
cap lògica aquesta cançó
que ja he oblidat.
