Carrer

S'apropa Castanyalloween! (i algun cartell pendent de penjar...)

Retrat

Escenografia ràpida

Provant llums amb pastel

La cançó per bandera

La cançó per bandera en l'estendard de la llibertat. La terra sota els peus i el pensament com a forma de creixement. La veu al vent, els silencis contundents, missatges clars per qui és conscient. Decisions, amb l'ànima com a timó, el pit i l'emoció. Curses d'equilibrismes entre sismes, la creença ferma, el jo puc com a motor, l'esperança el combustible, combustió infinita. Ànima vella, bella i antiga. L'Amor com a ideari i la Por de companya. Diàleg per entendre'ns, capacitat per frenar-nos els peus mútuament, i caminar plegats quan la foscor deixa de ser-ho, i quan no, lluitar plegats. El compromís com a premissa en la promesa del benestar. El compromís amb mi mateix com a màxima expressió de responsabilitat de cara al tot. I coherència, pensar allò que sento, sentir allò que penso, i actuar sempre en conseqüència. Perdonar-me per perdonar. Per donar-me, per donar. Agrair per rebre, i transformar per crear.

El temps és ara. El temps és abans, sí. Però ho és ara. El temps és després, sí. Però ho és ara. I tot el que és, és ara. Avui és un dia important. Ara és un ara important. Ara comença el canvi decisiu. I jo decideixo. Davant la seqüencia infinita em declaro fermament seguidor dels meus principis. Sóc una de les persones més intel·ligents que conec, i porto masses "ara" sense escoltar-me. Tots per a l'ara. Tots per sentir-me. El crit a l'ànima. En les aigües del tot seré coherent amb l'estima, fidel a mi. Jo dirigeixo els meus canvis. Perquè vull. Perquè puc. I si sempre s'ha tractat dels altres, ara em toca a mi, per ells. Avui naixeran objectius, i alguns re-sorgiran de la derrota. De la derrota del pas del temps, de la derrota dels fracassos i els impossibles de la meva història. Perquè jo decideixo, perquè vull l'esperança, perquè bull l'esperança. Que entri, lliure. Que surti, lliure. Que ompli, eterna. Avui desterro la frustració. Abraço la por en l'ara, i l'animo a continuar. Hi haurà noves pors. Fins i tot allò permanent necessita canvi. Noves formes d'Amor i noves maneres de Por. Noves maneres d'estimar i noves formes d'aprenentatge. Avui em declaro insurgent a les creences que m'encadenen. Revolucionari de les creences que em creen. És l'ara de sembrar utopia en el camp estèril del fracàs. És l'ara del sempre. El meu ara, per a mi. Per a tots.

Art

Reprendre. Re-aprendre. Consciència de retorn, passa enrere amb perspectiva nova. Desfer el camí per refer el destí. Tornar, no al principi, i sí. Tornar a tu, però a mi. Tornar a mi és retrobar-te. Inevitable. Incalculable. Indefinible. Infinit. Impossible. Creences. Tornar a l'art. El meu, el teu, i el de tots. Però meu, i de tu. De tu per a mi, de mi per a tu. Sempre. Tristesa, però alegre. Tristesa des de l'orgull, l'orgull de l'ànima, de l'estima, de la meva estima. Lluny de l'ego. Reprendre. Re-aprendre. Reconciliar les hores. Realitzar objectius.

Realitzar-me, i fer-me real.

El desequilibri de la percepció, el caos de la creença.

1

És de nit fora i dins de mi. És de nit però no és fosc. Fora brilla la Lluna, Lluna plena. Dins brilla alguna cosa, però la sento buida. Quatre quaranta-cinc i el temps és incapaç d'adormir-me, ni sota el lent cant de bressol dels segons i la seva successió de pensaments. Sento un cabal desbocat al pit, a la panxa, un esglai d'emoció, un sense sentit molt sentit. Crec que avui corre més alcohol que sang per les meves venes, després de sis nits de borratxera. Però el que més em mareja és l'emoció, l'etern retorn. Mai te'n vas, però sempre tornes. Em desboco a la paraula, necessito escriure un cop més. (D)Escriure, des-controlar, des-enterrar, des-fer, des-filar per l'ànima amb un exèrcit de promeses trencades que em vaig fer. No t'entenc, i m'encanta no entendre't. Sempre peco d'entenedor, de racional, raciocini suïcida. Tu ets la part incompresa de la meva vida, el que em fa sentir sense pensar. Inevitable. Tot amor és explicable, però tu no, quan hi ets no sé explicar-me, quan tornes no sé trobar-me, i quan no hi ets no sé on buscar-me.

Ara estimo sense por, sense càstig, sense obligació ni fastig. I he estimat tantes llunes, alguna flor i a una espurna. He conegut mons que guarden la bellesa del moment, l'instant sentit. M'ha estimat la llum blanca, l'olor de primavera, el fred hivern i l'escalfor del terre. I m'he deixat estimar, valent, en present. Però tornes i torno a amagar-me, prudent, rere el pensament i la paraula. Tornes i torno a sentir, espantat; la ràbia, l'odi i la negativitat. El que serà, el que va ser. I hi lluito, molt, quasi sempre visc lluitant. Contra la por i el seu dolor, contra el record que m'empresona, contra els errors que em condicionen. Vull fer-ho bé, no tornar a viure d'esperança. Vull ser present en un present sense moure la balança. Però com es combat l'emoció incontrolable? Com es nega el que se sent? No hi ha amor en la mentida. No hi ha mort sense una vida. No hi ha amor sense una mort.

2

Torno a la càrrega en l'escriptura, torno a la raó. He divagat un temps per l'emoció incontrolada. He sentit fins a l'os del dolor i l'alegria respirada als pulmons. He fugit dels prejudicis i els judicis que al final m'imposo sol des del quadrant més co(r)recte del meu ésser. He caigut en espiral i he flotat sobre onades sense analitzar els corrents ni on portaven. Però torno a trepitjar terra ferma, tinc noves experiències per aprendre, trobar l'equilibri serà la clau. Torno al raciocini però torno diferent, més conscient d'allò que sento i com ho sento però tant inexplicable com la mateixa emoció, fruit de l'experiència sota el pit i amb la negació de sortir a expressar-se en paraula. Torno connectat a tot per al tot, torno tant diferent que arribo per primera vegada davant les meves paraules. Un altre cop.

I dins el mar d'emocions he construït nous sentiments, rebuig i ràbia nova, sang nova per les venes. Sense bandera. Sense bandera. Eh, sense bandera. Bandera per a què? Bandera per a qui? Bandera per sentir-se part de la desolació de la zona territorial. Bandera per identificar-se amb la ideologia destructiva de qualsevol lloc i moment. Bandera per matar, per morir, per odiar i per estimar sense raó, estimar des de la por. Jo no vull banderes, mai les he volgut, però sóc conscient dels llocs on m'he mogut, les cançons que he cantat, els punys alçats. Jo no vull religió, ni etiqueta per a la creença, ni rituals per a la salvació, ni normes per estimar. Ni veritats inalterables, en el canvi constant del flux de l'amor desbocat. Però sóc conscient dels llocs on sóc, la realitat que m'envolta. Sóc coherent o ho intento, em repeteixo sovint que tots creiem el mateix al fons del nostre ésser. Em repeteixo sovint que tots som el mateix al fons de nosaltres, un sol amor, una sola vida, un sol tot. Com ha de ser incoherent el lloc on sóc si hi sóc en l'ara? Si és el fruit de la meva decisió sentir i viure en companyia de tot allò que sóc jo també en aquestes dimensions, espai-temps. Però no vull etiquetar-me, no vull jutjar-me, que em jutgi qui vulgui. Jo no vull ser d'esquerra, no vull ser de dreta, no vull ser cristià, ni budista, no vull ser racional ni emocional, vull ser jo, vull ser tot, vull ser amor, entendre i comprendre. Estimar. Però el judici és inevitable, i la raó em condemna a pensar-me. Com etiquetar-me en res que no tingui punts febles? La por és present a tot arreu. La por constitueix l'equilibri que dóna peu al meu debat intern, constant i etern.

Sense etiqueta no és sense participació. Agafar el millor de cada lloc, persona, moment. Construir des de mi per a mi, però partint de tot el que veig, sento, aprenc. Ser on sóc, amb qui sóc, quan hi sóc. Sense tancar portes, sense deixar d'observar, sense deixar de viatjar a altres realitats. Sense por. Intentant no jutjar(?). Tinc un debat amb el judici. És possible el no-judici? És sa? Sense judici no hi ha crítica, sense crítica no hi ha res. O si?

Buit

Mai m'havia trobat tant al fons del pou. I mai m'hi havia sentit tant còmode. Com si cada reflexió i aprenentatge al llarg de la vida hagués anat excavant més i més profund el forat on em trobo. Aprendre és arriscar-se a morir. És el que té la vida, comporta mort. Les reflexions des d'aquí no reflecteixen res. Fa dies que no trobo sentit en el què escric o no escric res amb sentit o no sento ganes de sentir, ni de pensar. Però alhora ho sento tot i ho penso tot sense saber ni què sento ni què penso. És la sensació de buit existencial més gran que ha existit en mi.

El buit existencial no comporta tant sols la falta de sentit de l'existència pròpia. Per arribar a perdre el sentit s'ha de deixar de sentir abans l'existència de tot. Per a què existeixes, Tot? No comprenc l'existència de totes les parts de tu que no son jo. I no comprendre-les, ni donar-los-hi sentit, és no comprendre'm a mi. Perquè també sóc tot el que “no sóc”. Per a què sóc tot el que em fa mal? I ja no em quedo en la resposta simple... Per a què aprenem? Per a què equilibri, desequilibri, ordre i caos, vida i mort? Per a què Tao, per a què perdó, per a què Déu, per a què profetes, per a què Moisès, Buda, Mahoma i muntanyes per moure? Per a què jo? Deixem les muntanyes al seu lloc. Deixem l'estupidesa al seu curs. Deixem la ignorància i el seu aprenentatge. El dolor i la por inunden el món sense treballar i l'amor implica donar la vida. Qui dóna la vida sense saber per a què? Potser tinc por de tenir fe. Potser el potser no és necessari. Però treure'l implica treballar, un altre cop.

La realitat de la meva percepció, la veritat de la meva creença (3).

 14

Fa dies que penso en tot el què escric. Torno a llegir-me i re-llegir-me, i dono voltes a la qüestió inevitable. La meva escriptura com a teràpia pròpia, l'eina que endreça el que sento i passo pel meu pensament. El meu sentiment i el meu pensament exposats, ara tinc un públic. No em desagrada, la meva escriptura m'ajuda a sentir-me d'una forma més complerta, i com ja he dit abans, a comprendre i entendre les voltes que dona el meu pensament. Però ara ho exposo, ho faig de tothom. I tot i que intento intentar no mostrar aquesta preocupació, em trobo dient-me massa sovint que he de canviar i adaptar segons què per fer-ho arribar a segons qui. En el fons no és dolent, perquè ho vull compartir, perquè busco que algú que em llegeixi trobi en això alguna cosa que el pugui ajudar a créixer i sentir. Perquè busco la rèplica i busco la crítica per fer-me conscient de les coses que dic i potser no vull dir, de canviar i transformar allò que sento i que no vull sentir. Vull començar a comprendre la meva escriptura com una eina pedagògica, per donar-nos consciència de coses que puguin venir, que ja s'hagin dit, o fets per descobrir. Com sigui, em trobo en la necessitat d'explicar-me d'una forma diferent, sense deixar de banda la part més introspectiva del que plasmo en la lletra, però donant explicació a coses que potser donaria per fetes. Així, sento la responsabilitat d'abordar un tema crucial que explicava sense explicació en el títol d'aquesta obra que vaig construint. La realitat de la meva percepció. La veritat de la meva creença. La meva creença.

En què crec? Crec en mi, crec en les persones, en algunes menys que més i en altres depèn del moment. Crec en una funció, una missió que complim per viure i que dóna sentit al moment. He cregut coses diferents, i he canviat els meus pensaments, i espero seguir fent-ho. Crec en un canvi constant que defineix el moviment de l'Univers. Però avui vull posar nom a les coses i compartir-ho per seguir creixent.

Lluny d'un Déu personal, d'un gran senyor amb barba que observa i jutja les nostres accions. Lluny d'un Déu amb voluntat independent. Lluny d'un bé i d'un mal establerts i aliens a la lògica de la nostra ment i a la il·lògica del sentiment. Crec en una força diferent. No sé ben bé com començar a explicar i donar nom al que crec. La idea de Déu és una bona forma de començar, suposo. Déu. Per mi, Déu és Tot. Déu és el conjunt de les coses, la matèria i l'essència. Déu no és un ens independent de nosaltres, Déu és jo, i és tu, i és ell, és nosaltres, i nosaltres som Déu. Déu no existeix, Déu és déu. No és un de sol, únic. Som un de sol, únics.

15

Tic-tac. 3:16 de la matinada. La casa té un nou senyor, sóc propietari d'aquest silenci. Passa el temps, tant relatiu com el pensament. Els meus pensaments desbocats. Avui porto un anàlisi digne de psiquiatra, cada cop estic més segur que estic boig. I m'agrada estar-ho, qui no ho està? La bogeria ens fa únics, i jo, com a mínim, agraeixo la meva.

Un viatge amb tren, el món sembla moure's sense avançar. Una conversa m'atrapa, la segueixo, en faig un anàlisi; qui parla, com és, què fa, com vesteix, què diu, què pensa, què intenta demostrar, perquè ho fa, per a què ho fa... Alhora algú entra al vagó, com és? Què ensenya, què amaga, què pensa, on va... Sona música als auriculars. No m'agrada, la canvio, un altre cop, un altre, aquesta sí, ara ja no, m'atrapa el baix, ara la lletra, què volia dir el cantant amb això? Descobreixo un instrument nou, un detall petit, i després la guitarra constant... He de gravar les meves cançons. Quan acabi els últims tallers, quan cobri i compri material. Quant cobraré? Què he de comprar? On començo a mirar? Puc preguntar a algú que n'entengui, a qui conec? Què pensarà si pregunto això? Millor busco algú altre, potser no en sap tant... Què deu fer amb la seva vida? Fa massa que no hi parlo, ho hauria de fer. Tenia una novia? Seguiran junts? He de gravar ja. Puja més gent al vagó, més anàlisi. La música no m'agrada, passo la cançó, i un altre cop. La veu en anglès, què vol dir aquesta paraula? El que entenc de la lletra té pinta de ser bo, hauré de buscar la traducció. Com es diu la cançó? Tinc masses projectes al cap. Un CD que canvii del so acústic a un to més elèctric. Molts efectes, anades d'olla. Però i un CD que deixi de banda la meva experiència amorosa? Alguna cosa més política, social. He de fer crítiques, moltes. Buscar solucions. Me'n recordo d'ella, i després penso en ella. Li enviaré un missatge. Què dic? Semblaré pesat? Com ho dic? Millor deixo fluir. Canvio de cançó. També molaria un CD dedicat a persones importants a la meva vida. Es dirà “Les coses importants”. Però les “coses” per referir-se a persones... I la idea que tenia fa un mes? Amb el títol Terra. Cada tema amb una introducció de so ambiental. Petjades sobre sorra. Un riu. El vent als arbres. Foc. He de gravar ja les cançons per crear més. He acabat el projecte final també, hauria de trobar temps per pintar. Què podria pintar? Fa temps que no observo el món per inspirar-me. Miro el paisatge. Mola com juguen les llums sobre la realitat. Definint formes, colors. El cel està interessant. Sempre pinto núvols, alguna cosa més original... Tampoc n'he pintat tants. Una altra conversa, què imbècil és la gent. No hauria de jutjar tant. He d'intentar deixar de jutjar, ser millor. Què puc millorar? Hauria de parar-me a pensar-hi. Ferme una llista? Seria passar-se. Per on vaig? Queden tres parades. Partida al solitari.

Pausa. I m'he deixat molt més de la meitat. Un viatge en tren. D'una parada a una altra. Agafo molts trens en una setmana. Molts temps morts, i no només al tren. L'altre dia pensava que viciar-me tant al solitari és ridícul. En aquell moment no havia pensat el perquè, segurament devia estar pensant un centenar de coses alhora, menys aquesta. Quan no era el solitari era un e-book, llegint sense parar, i quan no era això era un altre joc del mòbil. I abans d'això? Ja no me'n recordo. Suposo que passava l'estona pensant en com solucionar la merda que fos que estigués malament de la nostra relació. Haver acabat amb aquest tema té molt de positiu. Estic despertant per moments, obrint la meva ment a nous paradigmes. Entenent moltes coses que abans no deixava entrar en consciència. Però no sé gestionar aquest despertar. El meu cap va a mil per hora. Masses pensaments. El solitari com a teràpia per centrar l'atenció en una sola cosa. He d'omplir els moments d'inactivitat amb alguna cosa o m'acabara explotant el cap. Em sorprenc molt sovint expressant en pensaments tot el que analitzo al moment com si ho estigués escrivint. Tal com ara. Escriure és clau. Suposo que abans, ella era el meu solitari. El meu vici, l'excusa per no aixecar el cap. El meu repte, havia d'endreçar les peces, col·locar totes les cartes on tocava. Però no en tenia ni idea de l'ordre que seguien. Mai ho vaig saber. I ara davant de tot, davant del món. Em desboca tot el que veig, sento, penso. Analitzo massa, sense parar. M'ho qüestiono tot, ho critico tot. I després busco solucions, quasi mai les trobo, però he de buscar, almenys. El solitari és el meu temps mort. I si en sabés, seria la meditació. O potser fer ganxet. Qualsevol cosa que centri durant una estona la meva concentració. Estic molt bé tot i això. Sé que a poc a poc trobaré la manera de rebre això diferent, de posar filtre. De relaxar-me i prendre una postura ferma i decidida, quasi tant com decisiva, davant de tot el que el món em mostra(rà).

Tic-tac. 4:00h de la matinada. El senyor se'n va a dormir, i s'emporta el seu silenci.

16

La meva creença. La idea d'un déu-Tot comporta la inevitable connexió. Estem connectats a tot per al Tot. Som nosaltres, amb el nostre ego, la nostra persona, el nostre cos i el nostre pensament, però en una consciència que va més enllà entenem que no som de nosaltres, no som nostres. La vida ens va arribar de la mateixa forma que se n'anirà, una casuística massa casual per adjudicar-nos el mèrit de ser nostres. Si bé és cert que prenem decisions, i amb aquestes ens formem, a cada moment. Prenem les decisions d'acord a fets incontrolables, tant casuals com la vida que arriba i se'n va, i cap fet és envà. Vivim per aprendre. Som nosaltres però “nosaltres” engloba totes les vivències que no som, totes les decisions preses en petites coses que mouen universos sencers. El vol de la papallona. Som nosaltres en tant a tot el que passa, tot el que hi ha, Tot. I és inevitable sentir en un altre nivell de consciència que tot el que hem conegut a través de la nostra percepció, la nostra realitat, som nosaltres també. Tant sentit com que tot és relatiu. El to del color que veiem, la intensitat del sentiment que ens provoca cada situació, depèn de nosaltres i la nostra capacitat de percebre, d'integrar el tot. I en un racó amagat de la nostra percepció entenem que tot el que vivim té un perquè, i des de l'essència sentim un per a què. A vegades entenem el per a què anys després del perquè, a vegades no entenem res. Però fins i tot sense saber, amb el temps he arribat a confiar en què el per(a)què existeix tot i no veure'l, no conèixer-lo, he après a tenir fe.

Temps mort al tren. Avui l'empleno escrivint. Em costa tancar un tema, perquè a cada moment en trobo un de nou. Canvi de tema, doncs. Nova reflexió, tema recorrent, però. Sóc poc original, però no puc evitar retornar-hi, masses cançons em parlen d'aquells moments.

Ella tenia por, jo també. Però sempre he estat valent, o masoquista, aquella valentia que es confon amb bogeria. Jo m'hi llençava de cap, agressiu, segur, confiat. Jo m'hi llençava de cap, i em partia el crani, i em partia el cos a empentes. Ella era més prudent. Jo ho confonia amb covardia. Ella era valenta, jo estava boig. Em va dir, abans de desaparèixer, que anés al psicòleg. M'agradaria evitar aquest pensament, el que vaig tenir i tinc. M'agradaria no sentir-me atacat, amb l'orgull ferit. M'agradaria entendre que no és res dolent, sinó positiu. Comprenc que un psicòleg és un metge més. Hi ha qui es trenca una cama, i hi ha qui es trenca l'amor. I m'agradaria no viure-ho ni haver-ho viscut així. Però per mi va ser un cop baix. Em va fer mal. Potser tenia raó, potser estava boig. Boig perquè creia, m'havia convençut, sabia. Que ella en el fons sentia el mateix, que la por l'empenyia a fugir d'una etapa que volia en passat. Que jo la coneixia massa perquè pogués deixar de ser ella, al meu costat. Per pensar que havia apartat de la seva vida totes aquelles persones que van ser importants quan patia, quan plorava i maleïa ser com era i viure el que tenia. Per creure que a qui mantenia el mantenia per ser més curt de mira i no entendre l'essència d'allò que amagava darrere els seus ulls. Per convèncer-me que fugia, corria, marxava tant lluny amb allò que sentia, sense voler ser conscient que allò la perseguia. Em va dir que estava boig, i s'ho creia, i s'ho creu, crec. Perquè vaig viure un temps enganyat en la mentida, creient que era ella qui vivia una mentida. Potser sí que ho estava, i potser sí que ho estic. Encara ara, després d'entendre que havia d'entendre que, cregués el que cregués, havia d'admetre i permetre que fes el que fes. Després de veure que deixar-la marxar era creure en ella tot i no creure'm res. Respectar la seva decisió de crear una versió diferent del que m'havia mostrat les poques vegades que lluïa un sentiment. Encara ara, després del abans i el després, sóc incapaç de no creure que queda en el fons d'ella un sentiment. Sigui qui sigui qui sigui que és ara i el que sigui que fa. Em nego a creure que tot el que vam viure i tot el que vam fer succeís sense un lligam essencial que escapa a la lògica i al temps. I tot i que ara ho veig diferent, i busco amb calma un camí diferent. No puc deixar de creure que queda en nosaltres una traçada d'aquell t'estimo que va deixar anar una vegada en cinc anys, en un moment en què la por de perdre el què sentia va ser més forta que la d'exposar el sentiment.

Ara em proposo les coses en un format diferent. D'allò vaig aprendre a comprendre la vida en un to diferent. I amb un nou projecte entre mans, de caminar al costat d'unes passes que vaig cercant, faré les coses millor. Ho faré com ningú, ho faré com jo. Aprendré a aprendre i respectar, aprendré a estimar, i a deixar-me estimar.

17

La nit abraça l'instant i la Lluna presideix l'acte. Arribo a casa a les dues de la matinada, amb el pit inflat d'orgull i un somriure a l'ànima. Han estat quatre dies intensos i perfectament imperfectes. Han estat quatre dies de poques hores dormides, molta feina feta, moltes energies fluctuant, un projecte tant gran que fa respecte, i em fa sentir l'impuls d'estimar, de seguir creixent, el projecte de viure i de fer-ho tots junts. Educar, jugar.

Finalment he après que no sempre es pot comptar amb tothom, i que això no és un problema. Perquè quan no pots fer-ho, et toca a tu aprendre a respondre, sol. I si havies d'aprendre a respondre sol, és normal que no poguessis comptar-hi. Estic orgullós d'aprendre.

Retrobament i abraçada, sempre que pugui, mentre et vegi. És bonic veure't bonica. Va ser bonic l'estiu que construíem sense saber-ho. I és preciós el teu somriure. I t'estimo en part, tot i deixar-ho per falta de sentiment. Perquè els dos sabíem que això no era per nosaltres, i que nosaltres no érem per això. Però què bonic si ho fóssim. Gràcies.

La Lluna presideix aquesta abraçada, m'abandono a la nit, la nit em fa fluir. El Sol em crema, el Sol m'ofega. La nit és meva, és per mi. M'agrada la Lluna plena. Puja la marea, i la meva ànima s'enlaira amb ella. Sento la creativitat obrir-se, l'ànima brilla. M'agrada aquesta Lluna plena, i m'agrada pensar en tot el que penso avui. I m'agrada sentir. I m'agrada que m'agradi tot el que m'agrada i tot el que m'agradaria. I comprendre que m'agrada que el que m'agradaria no m'agradi ara.

Demà em llevo a les 6:30, seguiré dormint poc demà, però vivint molt, i tinc ganes de viure.

La realitat de la meva percepció, la veritat de la meva creença (2).

 7

Ahir vaig fer un pas important. Em vaig despullar davant del món. Segueixo amagant coses, hi ha creences, pensaments i sentiments que són per mi i per qui jo trio. Però no em trauré aquest mèrit, us ensenyo una part de mi que fa por mostrar. No vull desviar-me, vaig començar a escriure per mi, i de retruc us ho faig arribar. Perquè? Perquè totes aquelles persones que admiro, tots els grans artistes, tots els grans amics i totes les grans persones comencen a fer-se'n en el moment en què es mostren tal com son, sense por. Perquè admiro el sentiment exposat, perquè admiro el pensament fràgil i sense vitrina. Però sobretot per educar. Per educar-me. Per compartir, perquè compartint creixem, aprenem, coneixem. Perquè una part utòpica de mi espera això dels altres, que s'exposin, i em sento responsable de ser exemple, de seguir l'exemple. Però en conclusió, escric per mi en primera instancia, i així ho seguiré fent.

Com explicar aquest sentiment de transparència? Es fa estrany. Ahir em sentia estrany, avui era un estrany. Vaig retornant a poc a poc al meu jo. Sense cap mena de dubte, sóc el meu lector número u. En aquests dos dies m'he llegit a mi mateix una desena de vegades. Suposo que ningú em parla de mi tant bé com jo, i intento trobar-me en el què escric, comprendre'm.

Aquest matí he faltat a la meva responsabilitat. M'he adormit, un taller sense fer (s'ha fet, però no l'he fet jo, evidentment). Els joves que vaig tenir l'altre dia. No s'ho mereixien. Em sento culpable tot i saber-me innocent. Li pot passar a tothom, no ha estat intencionat... I què? Ha passat. Potser alguna cosa m'està dient que freni, que pari un moment. Me l'he pres molt en serio. Avui he endreçat l'habitació. M'he proposat acabar el projecte final, m'està matant. No dic que no m'agradi, m'encanta, i vull tenir-lo a les mans, acabat, per compartir-lo també, per fer arribar un missatge. Estic aquí, i tinc coses per donar, per oferir. Però no puc estar a tot arreu. Em sobrepassa el temps. És cert que dormo hores de sobres, que faig el vago tant com vull, de tant en tant. Sóc bastant imbècil, m'agrada queixar-me i puc donar molt més. Però a vegades em veig saturat, sobrepassat, no puc pintar si no estic en harmonia, no surt res, i això em fa ràbia, i amb la ràbia destrosso més que pinto.

Resumint. Un idiota s'adorm, un idiota es culpa, i l'idiota necessita castigar-se per sentir-se millor. He fumat tres vegades el que fumo en un dia, i encara en queda un terç. M'he obligat a acabar el projecte final avui. Aquesta nit no dormiré. Potser això no està bé. Potser està malament. Jo em sentiré millor després. Així que a prendre pel cul. Hora de tancar l'ordinador. M'espera una nit divertida.

8

A vegades un s'ha de menjar l'orgull. Ahir em va tocar a mi. A mesura que pintava anava entenent que no podria culpar-me, m'anava relaxant, trobant a mi mateix. M'encanta pintar, perquè quan pinto deixo de ser jo, per ser realment jo. Res al voltant importa, tot sembla menys important. M'agrada arribar al punt en què no penso allò que pinto, podria dir que ni tant sols ho sento, surt sol, com un impuls, un instint intrínsec en la meva essència. I mentre aquest jo que no sóc jo crea l'art que després marco com a meu, la meva ment endreça a poc a poc els estímuls i els sentiments que en genero. Ahir mentre pintava vaig entendre que no podia forçar-me a fluir. Que no podia fer entrar més aigua de la que hi cabia en un got. Pintar de la manera que jo pinto és impossible sota pressió. I l'orgull no és prou fort per empresonar el meu art. Vaig haver de cedir, i no va ser fàcil. Vaig haver d'entendre que fer sortir una il·lustració més era impossible, i que la frustració seria el següent pas si no aprenia a perdonar-me. Al final no em vaig perdonar. Vaig fer el que havia de fer, no culpar-me.

Una il·lustració acabada, no està tant malament. Va tenir els seus resultats, després de tot. Però anem a avui. Avui el dia brillava amb llum pròpia. Sant Jordi. O com la força de la creença transforma el nostre entorn. Milers de persones convençudes que és un dia per estimar, per compartir, per regalar. Milers de persones projectant una intenció al món, i com ho reflectia el món! Sol, llum, calor, ambient positiu. La vibració es palpava a l'aire. Tant debò cada dia fos Sant Jordi a les ments de la gent.

Tinc poc a explicar del dia d'avui. Mitja il·lustració més, això ja s'acaba. Demà un taller més, i l'últim en aquesta escola pel moment. Venen a veure com el faig, i necessito estar sol davant d'això. Em sento dispers, espès. No tinc ganes d'anar-hi, i alhora m'apassiona. Crec que se m'està posant a prova. Crec que tinc les eines per encaixar-ho. Anirà de puta mare.

9

Va anar de puta mare. Jo no tenia consciència d'estar-ho fent tant bé. Només faig la meva feina, però la resposta va ser brutal. Els nens em van regalar dibuixos, abraçades, gràcies, i un altre cop gràcies. Veia la il·lusió en els seus ulls, els “dolents” eren “bons,” perquè algú creia en ells. Els “bons” eren reconeguts, perquè no eren diferents de la resta. Un reconeixement magnífic. La mestra m'ho repetia una vegada i una altra. “Moltes gràcies per la feina que fas, és molt important”. Va dir la frase. “Totes les escoles haurien de tenir una figura com tu”. Lluny de l'alimentació de l'ego, el meu ego, sobre-alimentat, obès de reconeixement extern, anorèxic de reconeixement intern. Aquesta frase em va tocar la moral. Aquest reconeixement em va agradar, a qui no? Però alhora em va destrossar. Tots els infants i joves, el nostre futur, el canvi al món. Tots ells tancats en escoles. Tots ells amb professionals que viuen d'alimentar el seu creixement, d'acompanyar-los. I en tots aquests anys ningú havia fet la meva funció. Ningú els ensenya a sentir, a sentir-se. Ningú els ensenya a aprendre, a viure. Els fiquen coneixements al cap, amb calçador, sense donar-los consciència, consciència de res. Cal una figura com jo? I què feu els mestres que esteu amb ells durant tot un curs, o més d'un, en el seu dia a dia? Ha de venir algú de fora, 3 hores a la seva vida, a salvar-los de la incapacitat dels seus acompanyants? Començo a entendre el què de la meva feina, de la meva funció. No eduquem només als nens, eduquem a les persones, i ens eduquem amb elles. Hem d'apostar per un altre nivell d'educació. L'educació dels educadors. Cal convertir els educadors en persones de recursos, capaces de fer aquesta funció, de despertar el sentir. De sentir. I és una urgència immediata.

Salt temporal. S'acaba el dia. Sona “Amantes de lo ajeno”. Fa tres dies que no puc deixar de pensar-hi. En tu, en mi, el nosaltres que vam ser, el nosaltres que hem construït. Tant tu, tant mi. Tant poc nosaltres. Fa mesos que no existeixes, no sé res de tu. Aquesta cançó se'm clava com un punyal. Em recorda tots els records que he oblidat. L'altre dia em plantejava si mai t'havia estimat. Em deia que vaig estimar una idea, una idea que mai va arribar a ser real. Em vaig enamorar del que volia que fos. Avui ho poso en dubte. “Camino lento, para que el olvido pueda negociar”. I porto molt negociant amb ell. Un negoci que mai surt rentable. “Y no poder demostrarte” tres vegades. T'ho demostro en cançó, en cançons que no escoltes. T'ho demostro en imatges, en imatges que no veus. T'ho demostro mostrant-me en les paraules que no llegiràs. Com puc dir-me que no? Que no t'estimo, que no ho he fet. Com negar els crits de l'ànima? Recorro a les cançons, les meves cançons. Sé que el passat tornarà, n'estic segur, com sé que mai te n'aniràs. Però ara ja no sé si ho vull. En el negoci de l'oblit hi ha masses parts implicades. Accionistes del dolor, del plor. Banquers de la desesperació. Dèficit de paciència, super hàbit d'impotència. Per enganyar-me a mi mateix necessito saber la veritat. Enganyar és negar-la. Com puc negar-me una cosa que no sé? No puc saber, no puc assegurar, no puc prometre que no hi haurà qui t'estimi com jo, qui ho faci més, i potser millor. Però sé que jo no estimaré a ningú com t'he estimat a tu. L'estima destructiva, instintiva, l'estima en essència, flamígera, masoquista. Tant vermella que fa por, tant intensa que provoca dolor. Però lluny de la rendició, de cedir una vegada més. Em mantinc imperatiu en la meva decisió. El final de la cançó. Renuncio a reviure aquest dolor. Trobaré el què, trobaré el com, trobaré el qui. No té sentit replantejar-se la tornada, no té sentit. No té sentit el que he sentit, no té sentit sentir el què he dit, no té sentit sentir-te quan no t'he sentit des de fa temps. Retorno a les cançons, les meves. O son teves? Acabo amb la frase, la que m'omple del foc calmat, de la creença que em manté respirant. “Que todo lo que pasa es necesario, o por el contrario, me quedaré sin ti”.

10

Una setmana, o dues, o una i mitja. He perdut el compte dels dies que no escric. Definitivament la constància no em defineix. I a qui li importa? A mi no. I a qui més li ha d'importar? Escric quan ho necessito, quan l'ànima requereix d'oxigen, quan és moment de trencar amb l'opressió de l'emoció, del sentiment de buidor, de no trobar el lloc, de no viure el moment, de no ser, de viure en no-present. A vegades sento que visc la vida corrent, que no tinc temps, que em falten dies, que em falta coneixement, que no aprenc al ritme necessari, que m'he d'exigir més. Pel contrari hi ha dies en què no vull exigir res, en què sóc com una fulla sobre l'aigua, allà on vagi estaré bé, allò que vegi serà el que hi ha. En descomposició, al ritme del ressò de l'aigua i les seves ones. Ondulacions, freqüència del res, de no moure's, de ser in-present. Des que vaig escriure el punt 9 d'aquest “diari” que s'escriu sense mesura temporal, ni dies, ni hores. Des de llavors que no llegia el meu últim paràgraf. M'acollonia. No volia, no vull. Llegir-lo em matava, pensava que fent-ho moriria, que recauria, no em sentia preparat per llegir-me, i com podia llavors escriure? Però avui és un d'aquells dies estranys, d'aquells més de flotar sobre freqüències que de córrer maratons de vida. I flotant he acabat aquí, davant les meves paraules, les que no em volia dir. I flotant he acabat així, escrivint un altre cop, sagnant el que porto dins. Amb compta-gotes.

Tot el que vaig escriure'm és cert. Tot el que sento és tan real com el dolor que em provoca. No he estat capaç d'oblidar-la. Però la sento tant diferent... Potser això és l'oblit, el que no he après és el seu reconeixement. Ja no tinc ganes de saber què fas, ni on ets, ni què sents, ni què et fa mal. No vull saber-te, ni trobar-te, no vull que siguis present. No m'importa que ho siguis. No em faria res veure't, ni trobar-te, ni saber-te. Però què fàcil és dir-ho quan fa tant que això no passa. Em segueix fent pànic el retrobament. Ho accepto. Però també vaig dir-m'ho, amb la mateixa importància, amb el mateix pes. I també ho remarco un altre cop. Em mantinc imperatiu en la meva decisió, el final de la cançó. I ho faig bé, hi ha poques coses que faci malament. Una d'elles és reconèixer-les.

No em posicionaré en el victimisme un altre cop, no amb tu, no amb això. No tornaré a caure en què si sóc el més desgraciat, el menys estimat, el més putejat. La gent mor als carrers, hòstia puta. A mi m'han deixat tirat, i a tants altres. I a tantes altres. I jo també he estat còmplice d'aquest assassinat. I de tants altres. Ja n'hi ha prou de rebolcar-se en el passat, en el dolor causat, en el dolor gravat. Ja n'hi ha prou de viure des de l'anonimat aquests sentiments que corrompen. Perquè posats a acceptar, acceptem-ho tot. Accepto que encara et penso a vegades, si. Però accepto també que em sorprenc cada cop més pensant en ella, una altra ella. Tu mai la sabràs. Accepto també que ho he pensat. Que vull ser prudent, que no vull perdre més oportunitats, que potser aquest cop és de veritat. Accepto també, com un cop d'aire, com el Sol de primavera escalfant-me els ossos, que quan he estat amb ella tot s'ha esfumat. Que busco fluir com mai ho vaig aconseguir, i ho aconsegueixo al seu costat, en projeccions que algun dia seran accions. Si tot va bé, si aparto la por, si accepto la seva vida, i accepto la seva mort. Si accepto la teva mort.

11

10 de maig. 21 anys. Menys de 730 dies, 2 anys. Aquest Juliol farà 6 anys del dia que vaig descobrir els teus ulls. Gairebé mitja vida. La primera en felicitar-me amb la llum d'avui. Com ho fas? No puc entendre-ho. Com ho fas? Desaparèixer. Viure inexistent. Viure'm inexistent. D'on treus la força per forçar-te a no parlar, a ofegar la curiositat de qui sóc, de qui és ara la persona amb qui vas compartir pors, el dolor, murs que trencaves, que has trencat, tot i tants que vam alçar. Tot el que vam compartir, no ho escriuré, no puc. No s'ha acabat. Encara respiro.

Ha estat un dia intens. Feia anys que no portava el meu cos fins a aquest límit, esgotat de força de voluntat, de diversió, de bons moments. Em fa mal tot. Vull anar al llit. Però tinc tantes coses a dir-me. Un any més, avui. Avui, un dia més. Un dia qualsevol, res canvia, res que no pugui canviar demà, o d'aquí un mes. Un dia normal. Però tu m'has parlat. No sé si estic preparat per compartir això amb el món. No sé ni si ho estic per compartir-ho amb mi. Siguis qui siguis, si estàs llegint això pot voler dir tres coses. Una, que confio en tu, com en poques persones que hagi conegut. L'altra, que m'hagi armat de valor, que en un gest d'utopia pura hagi dut a l'extrem la intenció de créixer junts com a humans, que aquest cop sí, sense pensar, només sentint, m'he despullat davant de tots. Accepto i mostro el que sento de debò, i ho poso enfront del món, esperant no rebre crítica, ni judici. La tercera, menys probable, és que siguis Tu. I això ho canvia tot.

Avui no tinc forces per mentir.

12

Aquest cop no m'ha fet falta sentir-me preparat per llegir-me, vull desbancar això ràpid i tornar a parlar-me de temes més importants, com ho feia els primers dies. El món segueix fet una merda i ja estic perdent massa el temps en pensar en què si sento això o allò per tu i per qui sigui. Hora de centrar-se. Veig a venir l'orgull d'un taure. Ja sento la tossuderia trepitjant fort, i em moro de ganes de relativitzar les coses, de treure importància a fets absurds. Ahir em vas enviar un missatge, formal i necessari en el teu cap. L'any que ve ja n'hi haurà un altre, i si tot va bé (?) un cada any. I què? Segueixes tant inexistent com sempre, i veient-ho avui amb perspectiva, no m'importa gens. Em preocupo tant pel que va ser i el que podria que a vegades m'oblido del que és. Avui tornaré a viure el present. Que ja no hi ets i no et culpo, ni em culpo. La vida dona voltes i això és un regal. Tot el dolor que vaig viure és un regal i el que avui tinc ja no fa mal. Que tu has decidit per tu i jo he hagut de fer-ho també. Que jo segueixo sent feliç i segur que tu també. Que no et vaig tenir present fins al final del dia, quan vaig haver de respondre. I el dia me'l vaig passar buscant una altra mirada. Una que és en present i que tinc ganes de descobrir. I dit això, que més dona el temps passat? Si més o menys anys. La intensitat de les coses viscudes no es mesura en temps. El temps no explica res. Ara ho tornaria a intentar? Segur. Si la situació fos diferent. Però no controlem el que tenim, el que arriba, el que se'n va. I d'acord al descontrol prenc la meva decisió, ara no hi ets, i jo no vull ser-hi així. Si el camí s'ha de torçar, ja ho farà. Ja hi seré, on hagi de ser, quan hi hagi de ser. Ara sóc aquí, ara. I el que vull ara és això. I això decideixo. Tinc un món per descobrir. No s'ha acabat, encara respiro.

13

Encara respiro, en tots els fronts oberts de la meva vida, en cada passa, cada realitat. Encara respiro, i per cada inspiració una mica de desesperació, i per cada expiració calma, paciència per entendre i comprendre tot allò que em fereix pel simple fet de ser. Vaig començar a escriure això des d'un punt negatiu, des del pessimisme. El sentiment del moment, aquella etapa ho requeria. Ara no escric com els primers dies. L'etapa en què em trobo ja no té aquell aire, respiro diferent. No em trobo optimista, quedo lluny d'això, tot i que trobo la llum encara, a vegades, i últimament més sovint.

Fa dies que evito pensar, despertar. Feia dies, de fet. Ahir em van despertar a crits. Tres noies al tren, a veus, vomitant merda, excrementant els meus pensaments amb total impunitat. L'estupidesa intencionada segueix sense ser delicte, aquesta és l'autèntica crisis. “Chicos y chicas”, “MYHYV 2”. L'aparador de les vides perdudes. El do de la vida, trepitjat. El do del pensament, de l'art, de l'essència, de totes les coses belles al món. Rebentat. Em trencaven els esquemes. Criticaven, jutjaven, comentaven els productes de l'aparador. Els productes que són vida, que són persones. Estem venent vides, destruint-les. Mateu-los, suïcideu-vos. Serà menys dolorós, serà menys inhumà. Són persones. I s'exposen, els han educat així, ens estan educant així, creixem amb això. Em passo hores treballant, dies, anys. Em passo estones reflexionant, buscant la forma d'apropar-me, buscant l'arrel dels problemes, ajudant. Em passo hores entenent a les persones, dia a dia. Veig vides de cap a caiguda, adolescents a una passa de l'abisme. I sento tota la feina trepitjada, des-tripada. Se'n fotien, se'n fotien lliurement, a ple pulmó, se'n reien d'unes noies que no coneixen de res, com qui se'n riu d'un article “horter” que veu a la botiga. Jutjant pel físic, feia mal sentir-les. “La imbécil ésta va de guapa, tiene un jeto de subnormal... es que ni el culo lo tiene bien tío, son tope de feas, que asco me dan” i després més riures. “Vaya una gilipollas tío, pa' partirle la cara del asco”. Però sereu subnormals! Em permetré el luxe de tornar amb la mateixa moneda, de desfogar la meva ira, de jutjar-vos sense conèixer. Em permetré el luxe d'etiquetar-vos, perquè se m'ofega el respecte entre tant d'imbècil. Perquè sento la paciència explotant, i la metralla va directe a arrencar òrgans d'una traçada. Què hòsties us ha hagut de passar a la vida per arribar a ser tant inútils? Què heu fet amb les oportunitats que se us han donat? On teniu el cap quan heu de prendre decisions? Teniu una ment perfecte, utilitzeu-la, o moriu-vos, feu alguna cosa ben feta. No paro de repetir-m'ho, tot el que sé, la meva raó m'està pressionant. Ningú és culpable, elles són víctimes també. Creient això, projectant això en elles estàs reforçant el què el món creu que són, el que elles s'han cregut que son. A força de “no serveixes per res”, a força de “és un cas perdut”, de “no arribaràs a res”, de “no val la pena”. Però avui em supera l'emoció, el sentiment d'impotència, ràbia. Qui us dóna dret per jutjar d'aquesta manera? Per proclamar el que proclameu a veus? Per entrar sense permís en tot allò que crec, el meu pensament, el meu espai? Vosaltres sí que feu fastig. Sou nefastes. Les vostres paraules us fan abominables, la vostra ment desaprofitada. Conec noies i dones amb el doble de pes que vosaltres, amb pigues, amb el cabell despentinat, amb mil i una imperfeccions, i totes elles desprenen bellesa a cada passa que caminen. Fan preciós el món construint un argument. Il·luminen la injustícia i quasi sembla que el món floreixi quan s'alcen per lluitar per una causa justa. Lluiten per regar la mort que vosaltres despreneu quan respireu. Vosaltres sou la merda de la societat.

Sembla que l'expiració no té la força necessària per calmar-me els nervis, no avui. Ara mateix, cada inspiració em porta desesperació, no una mica, tota. Perquè l'aire que respiro té el regust d'un moment d'ira. Demà ja més calmat. Demà miraré diferent. Demà buscaré solucions. Demà quan em llegeixi estaré en contra de mi. I això és bo.

Acceptació

Calma, avanço pas a pas, sense tocar el terre, sense ser present, calmat,

a través dels sistemes que em conformen, cos per cos.

Reneixo, a cada retallada de distància, a poc a poc, lent,

a través de la meva indiferència, de tots els “estic bé”,

a través de la falsa esperança, de “ja trobaré qui”.

Travesso el dolor, lentament cap al color.

Avanço pel record, que em genera aquest rancor,

els colors que ja he oblidat, les cançons que ja he cantat.

Em moc amb la lentitud del savi,

del qui busca per buscar, del qui no espera trobar.

De cap contra la por, però a poc a poc, sempre a poc a poc.

Com un espectre transparent,

ja no és mai tant consistent,

ara sé que sóc valent.

Avanço amb lentitud cap a una altra latitud, el batec es fa feixuc.

Creuant a poc a poc, quasi sembla que no em moc,

deixant enrere distraccions,

sempre arriba aquell moment, per fumar i avançar lent,

per fugir del pensament, i escoltar el meu sentiment.

Miro rere les màscares,

entre els arbres que he plantat, amb els fruits que ja han donat,

entre herbes que han crescut, dins el bosc on m'he perdut,

i amb tota l'esperança, abandono ja la llança,

no existeix cap més mancança.

Ara em planto davant meu, en allò que sóc.

He estimat i he perdonat, he agraït quan m'han ferit.

Calma, des de la serenitat, abraço la realitat.

Accepto i comprenc que te n'has anat.

Aquest moment

No em creuries si et digués que a vegades sóc por,

que la vida em fa fastig

 més enllà de l'auto-castig.

Dies en què la pluja no és regal

i el Sol fa mal.

Escriure en fulls en blanc el meu dolor és tot el que em queda,

mostrar-me les paraules que no em deixes dir.

A vegades parlar-te és com parlar-li a la paret,

amb la puta sensació d'estar perdent el temps,

pensant en tots els moments que no he viscut,

deixo de viure aquest moment.

Quan no vull entendre la meva sort,

la vida passa com si ja fos mort.

Fugint de responsabilitats

i de casa a l'estació,

carregant la des-motivació.

I del tren a l'estació,

sagnant una cançó.

Demanar perdó

El temps corre diferent des d'aquell dia,

massa lent per la velocitat dels canvis i aquest ritme sense frens.

I tinc la sensació que no hem tingut els minuts necessaris per entendre'ns els mons,

He optat per córrer i no pensar, per córrer sense mirar, perquè quan miro veig que

no em puc demanar perdó, per no aprendre abans a viure diferent la nostra situació,

per entendre massa tard que no creia en tu, per no saber fer-ho millor i fugir de la intenció.

Que si ja no vull lluitar és perquè no ens mereixem això, ni jo tant de dolor, ni la falta de perdó,

ni tu la confusió, ni l'ancoratge a un passat amb el negre del carbó.

Des del pou

És inútil mantenir uns esquemes que es trenquen sols, rebota la força que pretén sostenir-los i cauen al fons d'un pou que hem construït amb cada mirada, amb cada somriure, excavant amb la força de cada sentiment. Ens hem oblidat de llençar-hi una corda, la corda amb la què ens lligàvem l'un a l'altre. Sabíem que un dels dos cauria, tard o d'hora, però no ho volíem assumir. Què puc explicar-te des d'aquí? Que tot és fosc, que no hi ha camí. Que no et trobo a faltar, que ja no et vull veure, que no et culpo. Torna amb mi.

Tanquem l'esperança on mai més pugui sortir, alliberem el sentiment positiu de que el món segueix girant, deixem que es mengi tot el que sabem segur. Que tu i jo, que com ningú, que ja mai més. Alliberem la ràbia, la meva ira, la teva por, impaciència, cansats d'esperar allò que al final mai ha arribat. Tots els colors que vam pintar son negre si no els toca la llum.

Felicitat

Només quan aprenguis a ser feliç amb tot podràs escollir amb què vols ser-ho. Tot lo anterior no és felicitat. És dependència, és esclavitud.

Fins la mort

Seguir lluitant, morir lluitant.

L'amor és la base del món, el símbol de la unitat, el record de la nostra connexió, el que ens fa viure fins la mort, i el que ens fa reviure després.

Fum

Avui han matat un cop més la il·lusió, avui creix la por i el món ho amaga. Han cremat un cop més els carrers en mil ciutats. Avui la televisió segueix sent banal, desprèn ignorància en cada canal. El pes dels somnis no afavoreix la balança contra bales, contra demolidores, furgonetes de poder.

Avui la inquisició reneix, persegueix l'alternativa, la violència es traïdora, juga a dues bandes. Eina d'alliberació, de revolta, d'ambició. Eina d'opressió, de ràbia, de dolor.

M'importa una merda la merda que em mostri el món, sóc tempesta, un mur sòlid. Contra la por perseverança, resistència contra el temps que mai juga amb mi a favor. Trec espines i ataco, no mostro amor davant la por. Assassins de somnis, de mirades que són llum, convertirem allò que creiem en fum, perquè no ens fa por renéixer, perquè això ens ha fet créixer, perquè amb cada mort guanyem terreny, som fills de l'aprenentatge del dolor. Per cada cop una cançó.

L'amor mou el món que la por congela.

L'amor mou el món que la por congela.

Aquells que són inquiets, crítics, inconformistes, son els realment valents. Aquells que enfronten els seus dubtes sense cap por al canvi, perquè han entès que hi ha coses que ningú pot controlar, perquè no els fa por perdre's al desert per a trobar un oasis més gran.

Són els posseïdors de la veritat absoluta, universal i indemostrable, més enllà dels ulls propis, els que pateixen de fora endins la por. La por de fer trontollar tot allò que fa de suport al castell de la seva vida, de tot allò que, apropant-se més enllà dels límits del controlable, pot tocar els pilars que van clavar sobre les seves inseguretats. Són aquests els que es posicionen sobre el pedestal de la superioritat, que han de mostrar als altres el que és correcte, perquè, quan no som capaços de veure l'error que cometem, creiem que el món sencer gira errat.

És la por que hem d'enderrocar, i només sense por serem lliures, iguals i diferents.

La veritat

No és veritat que la veritat sigui veritat, ni és veritat que la puguis imposar.

No és més gran la teva felicitat que la d'aquell que ha vist un altre món.

És l'hora del pensament divergent, ni blanc ni negre, busquem un color diferent.

Lluna d'hivern

Lluna d'hivern al fred etern del teu cor calant-me els ossos.

Creix el buit inabastable dels nostres cossos.

Comprenc què sóc i el què t'entrego, t'ho faig cançó,

que no sempre veiem el què voldríem veure,

ja estic cansat de seure, de veure,

 que faci el que faci no avancem,

que el dolor creix i em crema l'hivern,

que no és possible veure més enllà del sentiment

 observant tant sols la ment,

sempre corrent, sempre caient,

sempre veient que no és possible

l'estimar ni el volar,

ni crear, ni cantar,

sense el dolor plasmat en cada veu, en cada so, 

en cada nota d'un acord.

I avui potser ens toca entendre

 que no hem vingut aquí a vendre,

que no podem comprar el que ens passa sota el ventre,

que hem de viure per servir i per servir regalem la nostra essència,

que no hi ha ciència, que tot és aparença.

L'amenaça ens segueix allà on som, que no sempre estem on toca,

que no sempre vivim en la recança

 però costa viure quan no trobes l'esperança,

i amb la màgia d'un instant

veiem la vida i va passant,

amb els minuts i amb els segons

canviant els mons i pels racons,

que no podem seguir avançant,

que no volem seguir cantant,

que volem mes abraçades

i menys guerres injustificades,

i prou ja de tanta merda, d'insults sense mancança,

d'elaborar la nostra distància,

que no volem seguir aprenent del que no podem viure

i que sempre hem de veure com la vida s'enfila

i cau sobre troncs tallats d'arbres morts i vells forats,

i aquí tot sembla insignificant i apartat del plor,

de la tristesa que la ràbia crea amb cada pes, amb cada enyor,

amb cada hòstia del present i el seu fulgor,

si no ens plantem i no cremem

i no estimem ni ens mengem,

si no besem la debilitat de l'habilitat

de sentir l'estima del del costat,

si no mirem de veure, si no provem de provar,

si no anem més enllà, si no veiem més enllà.

Que ens queda? Tant sols odi, tant sols por, tant sols allò que no volem

i no ho volem de debò, però ho desitgem tant que no sabem com amagar-ho,

que ens fa pànic deixar de tenir por i veure el món a tot color.

Prou ja de l'espera de no poder tornar enrere, de seguir caminant i no avançant,

que això no és just per ningú,

ni fidel a cap principi,

ni afí a un final que haguem esperat, ni tant sols imaginat.

Sempre destruint, mai acabant, mai sentint.

Sense títol 2

 L'únic so entre jo i el silenci cau del cel, ensordeix en l'asfalt;

l'únic so que em permet escoltar-me en aquest moment,

tant paral·lel a la confusió interna, tan desendreçat, tant intangible.

Sento un nus a les emocions i no sé com afluixar-lo.

M'ofega el sense sentit de no saber si estic penedit,

si he decidit o si m'he rendit.

L'única certesa és la teva absència, mai t'he sentit amb tanta presència.

Davant la meva incomprensió me n'adono,

que aquest cop no m'abandones, t'abandono.

Sense títol 1

 El món segueix sent preciós tot i el dolor. Les llums d'una ciutat davant d'un cel que cau roig, fileres de llums, ànimes en moviment.

És en aquest punt que som més conscients del moviment, el dinamisme d'un canvi incontrolable, la incertesa d'un futur inviable.

La cançó d'una mort em cala els ossos, l'energia que reflecteixo està plasmada en negatiu.

La realitat de la meva percepció, la veritat de la meva creença.

1

La humanitat està podrida. Desequilibri de forces. Predominança de la por. Avui m'he llevat, costum diari, obrir els ulls, aixecar-se. Em llevo cada dia, no cada dia desperto. A vegades el despertar comença molt després de llevar-me. A vegades estic dies dormint. No m'agrada despertar.

La puta caverna de Plató! Tenen ells la culpa de ser esclaus de les ombres que es projecten? Vaig decidir veure el que hi havia més enllà? En què pensava, en què sentia!? Per a què tornar?

Prepotència. Hi ha en el món persones que em miren com miro jo la humanitat? Em fiquen dins el sac de la ignorància, de l'estupidesa i el rebuig? Aquells que jo hi fico també pensen com jo? Que han vist més, que saben, que comprenen, que més, que millor? Segur.

2

Avui m'he despertat. Vull veure el món amb els sis sentits. Observar, sentir la decadència humana, percebre la pútrida bellesa de l'error i del dolor, condemnar la ignorància des de la raó, sentir el dolor des de l'ànima. Avui estic disposat al sacrifici, a menjar-me la merda per un moment, tan sols un, petit, fugaç, de llum entre foscor.

Comença el dia interessant. Tren, transport públic, sense pagar entrada, espectacle gratuït del circ social, converses sense fons, distraccions, consum de medis intranscendents. Mòbil mirall. La importància estètica, fa fàstic. Jo també en sóc víctima. Prejudici, judici, quatre trossos de tela confeccionats en el dolor del tercer món, en l'explotació de la persona, en el sistema de la por i el desenvolupament. Pantalles de control, organització, control. Millor no pensar-hi, per ara, em sumo al carro de la ignorància intencionada, de la falsa felicitat.

Petit resplendor de normalitat. Dona de mitjana edat. S'ha penjat d'una barra, balancejant-se, he vist una nena durant tres segons. Després societat, després cultura, després por. Ja no som nens. Ha observat, ha comprès, ha dissimulat, ha parat. I encara queda l'orgull. Durant tres segons ha estat nena un altre cop, ha sentit i ha actuat. Penjar-se sempre és divertit. Ser jutjat fa pudor a podrit.

Ha valgut la pena. I el dia acaba de començar. Actitud positiva? Possible. M'he despertat amb dos collons, amb l'ànima al descobert. No es pot despertar a mitges. Cal valor. Ah, la valentia. Idea social equivocada. La valentia implica por, implica pànic, desesperació. La valentia es veure venir l'hòstia i comprendre que has de viure el dolor, és ficar la cara enmig, de front. És més, ficar-hi els collons, que t'hi arribi fort, que t'encongeixi, i hòstia, després aixecar-se. Aixecar-se i preparar-se per la següent. Els valents que no han entès el dolor són uns pallassos. Pallassos del circ sociocultural. Què collons, en la meva imperfecció, sóc valent sense remei, una condemna. Expert en encaixar el dolor, expert en morir i renéixer. Addicte a l'aprenentatge del dolor, em sento buit si no fa mal, em falta alguna cosa per aprendre, segur, massa suau, les carícies son més intenses després dels cops. O ho seran? Masoquisme.

3

Avui penso en ella, deixar de fer-ho em va despertar. Història resumida: Amor i Por. Vida i Mort. Dolor constant, estima i idealització, obstinació. Materialització de l'essència. Anys, creixement. Transcurs, aprenentatge. Orgull. I després por, i després mort. Renaixement.

Ahir va ser un bon dia, encara no m'he adormit. M'agraden les coses que passen quan m'agraden tal i com passen, inesperades. Esperança, hi ha amor i hi ha feina a fer, hi ha gent disposada a entregar-se i a fer-la. La decadència que percebo està en mi, ho sento dins. A poc a poc.

4

Tres dies sense escriure, la constància no em defineix. O si? Depèn. Tres dies, tres sentiments. Amor, Por, neguit. Fa dos dies pensava que el món havia canviat. Sempre canvia, em refereixo a millor. Ella tenia llum. No ella, una altra ella. Però després, també ella. No ella, ni l'altra ella, una altra ella. Indecisió. Acceptació? Barrera? Llibertat? Qui ho sap..?

Fa tres dies era fa tres dies, què importa? Ara. Avui. L'he somiat un altre cop, aquest cop parlo d'Ella. Ella cantava, ho feia fatal, jo volia ajudar-la. He cantat massa fort, l'he ofegat en la meva veu. Metàfora de la nostra història. Però no vull pensar en ella, cinc anys fent-ho ja m'han avorrit. Sembla que el meu subconscient no se'n cansa. Parlem de coses més importants. La visió del món.

El món em fa pena, perquè sento pena de mi. La subjectivitat ens dóna llibertat per morir. Res on agafar-te, alhora tot, i tot tan vàlid que podria arribar a matar pel que crec. No sóc diferent de la resta. On és el criteri? El pacte social en benefici de la majoria, inevitable mort de la minoria. La lluita constant. Ahir vaig estar en contacte amb un grup, una classe, 4t d'ESO, 15 i 16 anys. Quin plaer, ments actives. Jo era un imbècil a la seva edat, ells també. Però imbècils dignes, construint la seva subjectivitat, atents a l'estímul del món, desafiants, cabrons. M'agrada el debat, m'agrada armar-me en la paraula, armar en la paraula, derrocar i sentir-me derrocat, reconstruir, construir junts. Aquests nois em donen esperança. Necessito treballar amb infants, amb joves, amb persones. Sense aquest contacte no quedaria esperança, veuria el món en decadència, ells són l'esperança, el canvi. Nosaltres som l'esperança, el canvi. El canvi que volem, el canvi que sentim al cor, als pulmons, el que no entenem, el que esperem. Esperança, esperança, esperança. La força per seguir, la força per avançar, per parar quan toca, per sentir, sense por, per arrelar-nos al dolor, per fer-lo florir, fertilitzar la mort.

Avui sento ràbia, ràbia creativa, un concepte que em va atrapar. La transformació des del dolor, la ira per un món millor. Revolució. Som revolució. La revolta del somriure, de la llum, la revolta de l'Amor. Ara venen els imbècils apagats, els desesperançats. “La revolta de l'amor, hippie motivat” diran. “L'amor no existeix, el món està malament, adapta't, sigues realista”. El realisme dels covards. Us tanqueu en les quatre parets de la por. Accepteu i després, després què? Després res. Quan entens la valentia de la teva realitat, de la realitat múltiple, de totes les veritats, no pots acceptar i ja està. No pots acceptar. Has de reivindicar, lluitar, trencar, odiar, mossegar, rabiar fins explotar, transformar i gestionar, la ira en violència passiva, en violència de paraula, en violència dins les aules. Transformar, acompanyar. Mostrar, deixar-te mostrar. Ho sento endins, molt endins, no tinc por de sentir, odio els qui no s'atreveixen. Està dins, ho tenim dins, com un foc, com una llum, s'encén, cada cop més, cada cop més fort, neix, reneix, s'apaga i torna, torna i s'apaga, i després torna. Darrera la por, darrera els no puc, existeix. L'amor ho pot tot. Transcendeix la mort, tot canvia en un mateix. Avui vull cridar, cantar contra tot, iniciar la guerra pel canvi.

Trobo la pau per fer la guerra dins de mi, no estic tant malament, el món no està tan malament. Desequilibri? Depèn de mi, depèn de tots. Por? Sempre hi serà, què vols fer? Fes-ho. Sóc un pilar davant dels cops, sóc un arbre que es transforma, sóc la vida que transforma el meu entorn.

5

Sense horaris. Avui a les 6, demà a les 10. No m'he recordat de dinar fins a l'hora de sopar. La meva vida és un desordre, un desordre controlat. M'agrada. Habitació desendreçada, escriptori desendreçat, emocions desendreçades, amor i por barrejats, una mina per l'art, pel meu art, plena d'or, de diamant, d'aigua, de carbó, de fòssils, criatures per descobrir. Material per l'escriptura, per la música, per la pintura. El meu art neix del caos, del dolor, del pessimisme, m'agrada ser una víctima, ho corroboro, masoquisme, addicte al dolor, al meu caos.

El meu caos. Avui m'ha assaltat una reflexió respecte a això, d'aquelles que t'agafen sense pietat en un moment inesperat. Quants anys fa que no em deixo estimar? Farà dos anys que Ella va començar a desaparèixer, a poc a poc, a intentar-ho, com a mínim. Però el meu dolor venia de molt abans, molt abans d'aferrar-me, de reforçar-me en l'orgull. Quan intentàvem estar junts, allò ja era dolor. Jo em pressionava a mantenir-me al seu costat, a fer-me responsable del seu benestar, de salvar-la. Sabia que em faria mal, que me'n feia, i allà estava, patint. Per amor? L'estimava? I encara ara, fins ara. No he estat capaç de deixar-me estimar un altre cop (parlo de l'estima que dona l'amant, de l'altra vaig sobrat). Però ho he intentat. Ho he intentat? O buscava el fracàs? He repetit la mateixa història 3 vegades. Em crec que si, que ho he superat. Ho supero, i després recaic. I si és això el que busco? Desintoxicar-me per tornar a recaure. Oblidar per tornar a odiar. Abandonar-me i després odiar-me. Ser víctima. Patir. Crear el meu art.

He construït la meva identitat en vers al dolor d'aquesta història? Va ser per aquest dolor que vaig començar a escriure, a crear música i cantar-la. Les millors obres que he pintat neixen d'aquest dolor. Sense aquest dolor, podré crear? Ho hauria de comprovar... I això em fa pànic.

6

Avui és un bon dia per rendir-se. El món s'esta tornant boig, o ho ha estat sempre. La gent segueix morint assassinada, la gent segueix matant pel què creu. Les llibertats coaccionades. Aquest matí la mort ha estat a prop, la por s'ha fet present, tant propera que es pot sentir. Tretze anys i una ballesta. Un any per cada apòstol, i un últim per sí mateix. El tretzè apòstol, matant per un món millor, pel seu món millor. Desolació. I ara no tardaran les xarxes socials, el consum mediàtic. “Je suis te puta mare”. Salvant el món des de l'anonimat. Aneu tots a prendre pel cul. Focalitzaran l'atenció en l'agressor, el convertiran en culpable, o en víctima, jutjaran i etiquetaran. Qui es preocupara de parlar amb ell? D'entendre un sistema podrit que arruïna les vides de cadascun de nosaltres? Ja n'hi ha prou. Ja en tinc prou. Avui sóc agressivitat. M'ho he dit abans, m'ho he cantat abans. I què si avui sóc agressivitat? Si corre el vermell per la meva sang? Si la fera que porto no es pot controlar? Avui vull ser agressivitat. Condemnar-me a aquesta realitat de merda. Però morir dia a dia mossegant i destruint creences i estereotips, les etiquetes de l'entorn. Avui desperto en xoc, i xoco contra el món de cara.

O jo aprenc massa ràpid, o la gent és cada dia més imbècil. Em decanto per la primera, i encara més per la segona. Com trobar el teu lloc entre tanta ignorància? El desequilibri. Avui és un bon dia per rendir-se, i això em motiva més a continuar. Condemnat a ser valent, masoquisme, ja ho he dit abans. Doneu-me més dolor, què aprendré aquest cop? Tinc ganes de riure, potser jo també estic boig.

Me n'adono que el que he escrit fins ara és anàlisi, i només anàlisi. Em falta conclusió, i després acció. Quina és la conclusió? No la trobo, quan estigui preparat arribarà. No tinc pressa. Sembla que el món si.

Necessito un somriure sincer, sense por, innocent. Una llum, una ànima en calent, un foc. Una ment activa, un debat intens, una relació que comprengui vida i mort. Sense soledat tot és més fàcil de portar. Em sento sol davant del mon. La música sona, “el món plorant, tu davant”.