Acceptació

Calma, avanço pas a pas, sense tocar el terre, sense ser present, calmat,

a través dels sistemes que em conformen, cos per cos.

Reneixo, a cada retallada de distància, a poc a poc, lent,

a través de la meva indiferència, de tots els “estic bé”,

a través de la falsa esperança, de “ja trobaré qui”.

Travesso el dolor, lentament cap al color.

Avanço pel record, que em genera aquest rancor,

els colors que ja he oblidat, les cançons que ja he cantat.

Em moc amb la lentitud del savi,

del qui busca per buscar, del qui no espera trobar.

De cap contra la por, però a poc a poc, sempre a poc a poc.

Com un espectre transparent,

ja no és mai tant consistent,

ara sé que sóc valent.

Avanço amb lentitud cap a una altra latitud, el batec es fa feixuc.

Creuant a poc a poc, quasi sembla que no em moc,

deixant enrere distraccions,

sempre arriba aquell moment, per fumar i avançar lent,

per fugir del pensament, i escoltar el meu sentiment.

Miro rere les màscares,

entre els arbres que he plantat, amb els fruits que ja han donat,

entre herbes que han crescut, dins el bosc on m'he perdut,

i amb tota l'esperança, abandono ja la llança,

no existeix cap més mancança.

Ara em planto davant meu, en allò que sóc.

He estimat i he perdonat, he agraït quan m'han ferit.

Calma, des de la serenitat, abraço la realitat.

Accepto i comprenc que te n'has anat.

Aquest moment

No em creuries si et digués que a vegades sóc por,

que la vida em fa fastig

 més enllà de l'auto-castig.

Dies en què la pluja no és regal

i el Sol fa mal.

Escriure en fulls en blanc el meu dolor és tot el que em queda,

mostrar-me les paraules que no em deixes dir.

A vegades parlar-te és com parlar-li a la paret,

amb la puta sensació d'estar perdent el temps,

pensant en tots els moments que no he viscut,

deixo de viure aquest moment.

Quan no vull entendre la meva sort,

la vida passa com si ja fos mort.

Fugint de responsabilitats

i de casa a l'estació,

carregant la des-motivació.

I del tren a l'estació,

sagnant una cançó.

Demanar perdó

El temps corre diferent des d'aquell dia,

massa lent per la velocitat dels canvis i aquest ritme sense frens.

I tinc la sensació que no hem tingut els minuts necessaris per entendre'ns els mons,

He optat per córrer i no pensar, per córrer sense mirar, perquè quan miro veig que

no em puc demanar perdó, per no aprendre abans a viure diferent la nostra situació,

per entendre massa tard que no creia en tu, per no saber fer-ho millor i fugir de la intenció.

Que si ja no vull lluitar és perquè no ens mereixem això, ni jo tant de dolor, ni la falta de perdó,

ni tu la confusió, ni l'ancoratge a un passat amb el negre del carbó.

Des del pou

És inútil mantenir uns esquemes que es trenquen sols, rebota la força que pretén sostenir-los i cauen al fons d'un pou que hem construït amb cada mirada, amb cada somriure, excavant amb la força de cada sentiment. Ens hem oblidat de llençar-hi una corda, la corda amb la què ens lligàvem l'un a l'altre. Sabíem que un dels dos cauria, tard o d'hora, però no ho volíem assumir. Què puc explicar-te des d'aquí? Que tot és fosc, que no hi ha camí. Que no et trobo a faltar, que ja no et vull veure, que no et culpo. Torna amb mi.

Tanquem l'esperança on mai més pugui sortir, alliberem el sentiment positiu de que el món segueix girant, deixem que es mengi tot el que sabem segur. Que tu i jo, que com ningú, que ja mai més. Alliberem la ràbia, la meva ira, la teva por, impaciència, cansats d'esperar allò que al final mai ha arribat. Tots els colors que vam pintar son negre si no els toca la llum.

Felicitat

Només quan aprenguis a ser feliç amb tot podràs escollir amb què vols ser-ho. Tot lo anterior no és felicitat. És dependència, és esclavitud.

Fins la mort

Seguir lluitant, morir lluitant.

L'amor és la base del món, el símbol de la unitat, el record de la nostra connexió, el que ens fa viure fins la mort, i el que ens fa reviure després.

Fum

Avui han matat un cop més la il·lusió, avui creix la por i el món ho amaga. Han cremat un cop més els carrers en mil ciutats. Avui la televisió segueix sent banal, desprèn ignorància en cada canal. El pes dels somnis no afavoreix la balança contra bales, contra demolidores, furgonetes de poder.

Avui la inquisició reneix, persegueix l'alternativa, la violència es traïdora, juga a dues bandes. Eina d'alliberació, de revolta, d'ambició. Eina d'opressió, de ràbia, de dolor.

M'importa una merda la merda que em mostri el món, sóc tempesta, un mur sòlid. Contra la por perseverança, resistència contra el temps que mai juga amb mi a favor. Trec espines i ataco, no mostro amor davant la por. Assassins de somnis, de mirades que són llum, convertirem allò que creiem en fum, perquè no ens fa por renéixer, perquè això ens ha fet créixer, perquè amb cada mort guanyem terreny, som fills de l'aprenentatge del dolor. Per cada cop una cançó.

L'amor mou el món que la por congela.

L'amor mou el món que la por congela.

Aquells que són inquiets, crítics, inconformistes, son els realment valents. Aquells que enfronten els seus dubtes sense cap por al canvi, perquè han entès que hi ha coses que ningú pot controlar, perquè no els fa por perdre's al desert per a trobar un oasis més gran.

Són els posseïdors de la veritat absoluta, universal i indemostrable, més enllà dels ulls propis, els que pateixen de fora endins la por. La por de fer trontollar tot allò que fa de suport al castell de la seva vida, de tot allò que, apropant-se més enllà dels límits del controlable, pot tocar els pilars que van clavar sobre les seves inseguretats. Són aquests els que es posicionen sobre el pedestal de la superioritat, que han de mostrar als altres el que és correcte, perquè, quan no som capaços de veure l'error que cometem, creiem que el món sencer gira errat.

És la por que hem d'enderrocar, i només sense por serem lliures, iguals i diferents.

La veritat

No és veritat que la veritat sigui veritat, ni és veritat que la puguis imposar.

No és més gran la teva felicitat que la d'aquell que ha vist un altre món.

És l'hora del pensament divergent, ni blanc ni negre, busquem un color diferent.

Lluna d'hivern

Lluna d'hivern al fred etern del teu cor calant-me els ossos.

Creix el buit inabastable dels nostres cossos.

Comprenc què sóc i el què t'entrego, t'ho faig cançó,

que no sempre veiem el què voldríem veure,

ja estic cansat de seure, de veure,

 que faci el que faci no avancem,

que el dolor creix i em crema l'hivern,

que no és possible veure més enllà del sentiment

 observant tant sols la ment,

sempre corrent, sempre caient,

sempre veient que no és possible

l'estimar ni el volar,

ni crear, ni cantar,

sense el dolor plasmat en cada veu, en cada so, 

en cada nota d'un acord.

I avui potser ens toca entendre

 que no hem vingut aquí a vendre,

que no podem comprar el que ens passa sota el ventre,

que hem de viure per servir i per servir regalem la nostra essència,

que no hi ha ciència, que tot és aparença.

L'amenaça ens segueix allà on som, que no sempre estem on toca,

que no sempre vivim en la recança

 però costa viure quan no trobes l'esperança,

i amb la màgia d'un instant

veiem la vida i va passant,

amb els minuts i amb els segons

canviant els mons i pels racons,

que no podem seguir avançant,

que no volem seguir cantant,

que volem mes abraçades

i menys guerres injustificades,

i prou ja de tanta merda, d'insults sense mancança,

d'elaborar la nostra distància,

que no volem seguir aprenent del que no podem viure

i que sempre hem de veure com la vida s'enfila

i cau sobre troncs tallats d'arbres morts i vells forats,

i aquí tot sembla insignificant i apartat del plor,

de la tristesa que la ràbia crea amb cada pes, amb cada enyor,

amb cada hòstia del present i el seu fulgor,

si no ens plantem i no cremem

i no estimem ni ens mengem,

si no besem la debilitat de l'habilitat

de sentir l'estima del del costat,

si no mirem de veure, si no provem de provar,

si no anem més enllà, si no veiem més enllà.

Que ens queda? Tant sols odi, tant sols por, tant sols allò que no volem

i no ho volem de debò, però ho desitgem tant que no sabem com amagar-ho,

que ens fa pànic deixar de tenir por i veure el món a tot color.

Prou ja de l'espera de no poder tornar enrere, de seguir caminant i no avançant,

que això no és just per ningú,

ni fidel a cap principi,

ni afí a un final que haguem esperat, ni tant sols imaginat.

Sempre destruint, mai acabant, mai sentint.

Sense títol 2

 L'únic so entre jo i el silenci cau del cel, ensordeix en l'asfalt;

l'únic so que em permet escoltar-me en aquest moment,

tant paral·lel a la confusió interna, tan desendreçat, tant intangible.

Sento un nus a les emocions i no sé com afluixar-lo.

M'ofega el sense sentit de no saber si estic penedit,

si he decidit o si m'he rendit.

L'única certesa és la teva absència, mai t'he sentit amb tanta presència.

Davant la meva incomprensió me n'adono,

que aquest cop no m'abandones, t'abandono.

Sense títol 1

 El món segueix sent preciós tot i el dolor. Les llums d'una ciutat davant d'un cel que cau roig, fileres de llums, ànimes en moviment.

És en aquest punt que som més conscients del moviment, el dinamisme d'un canvi incontrolable, la incertesa d'un futur inviable.

La cançó d'una mort em cala els ossos, l'energia que reflecteixo està plasmada en negatiu.

La realitat de la meva percepció, la veritat de la meva creença.

1

La humanitat està podrida. Desequilibri de forces. Predominança de la por. Avui m'he llevat, costum diari, obrir els ulls, aixecar-se. Em llevo cada dia, no cada dia desperto. A vegades el despertar comença molt després de llevar-me. A vegades estic dies dormint. No m'agrada despertar.

La puta caverna de Plató! Tenen ells la culpa de ser esclaus de les ombres que es projecten? Vaig decidir veure el que hi havia més enllà? En què pensava, en què sentia!? Per a què tornar?

Prepotència. Hi ha en el món persones que em miren com miro jo la humanitat? Em fiquen dins el sac de la ignorància, de l'estupidesa i el rebuig? Aquells que jo hi fico també pensen com jo? Que han vist més, que saben, que comprenen, que més, que millor? Segur.

2

Avui m'he despertat. Vull veure el món amb els sis sentits. Observar, sentir la decadència humana, percebre la pútrida bellesa de l'error i del dolor, condemnar la ignorància des de la raó, sentir el dolor des de l'ànima. Avui estic disposat al sacrifici, a menjar-me la merda per un moment, tan sols un, petit, fugaç, de llum entre foscor.

Comença el dia interessant. Tren, transport públic, sense pagar entrada, espectacle gratuït del circ social, converses sense fons, distraccions, consum de medis intranscendents. Mòbil mirall. La importància estètica, fa fàstic. Jo també en sóc víctima. Prejudici, judici, quatre trossos de tela confeccionats en el dolor del tercer món, en l'explotació de la persona, en el sistema de la por i el desenvolupament. Pantalles de control, organització, control. Millor no pensar-hi, per ara, em sumo al carro de la ignorància intencionada, de la falsa felicitat.

Petit resplendor de normalitat. Dona de mitjana edat. S'ha penjat d'una barra, balancejant-se, he vist una nena durant tres segons. Després societat, després cultura, després por. Ja no som nens. Ha observat, ha comprès, ha dissimulat, ha parat. I encara queda l'orgull. Durant tres segons ha estat nena un altre cop, ha sentit i ha actuat. Penjar-se sempre és divertit. Ser jutjat fa pudor a podrit.

Ha valgut la pena. I el dia acaba de començar. Actitud positiva? Possible. M'he despertat amb dos collons, amb l'ànima al descobert. No es pot despertar a mitges. Cal valor. Ah, la valentia. Idea social equivocada. La valentia implica por, implica pànic, desesperació. La valentia es veure venir l'hòstia i comprendre que has de viure el dolor, és ficar la cara enmig, de front. És més, ficar-hi els collons, que t'hi arribi fort, que t'encongeixi, i hòstia, després aixecar-se. Aixecar-se i preparar-se per la següent. Els valents que no han entès el dolor són uns pallassos. Pallassos del circ sociocultural. Què collons, en la meva imperfecció, sóc valent sense remei, una condemna. Expert en encaixar el dolor, expert en morir i renéixer. Addicte a l'aprenentatge del dolor, em sento buit si no fa mal, em falta alguna cosa per aprendre, segur, massa suau, les carícies son més intenses després dels cops. O ho seran? Masoquisme.

3

Avui penso en ella, deixar de fer-ho em va despertar. Història resumida: Amor i Por. Vida i Mort. Dolor constant, estima i idealització, obstinació. Materialització de l'essència. Anys, creixement. Transcurs, aprenentatge. Orgull. I després por, i després mort. Renaixement.

Ahir va ser un bon dia, encara no m'he adormit. M'agraden les coses que passen quan m'agraden tal i com passen, inesperades. Esperança, hi ha amor i hi ha feina a fer, hi ha gent disposada a entregar-se i a fer-la. La decadència que percebo està en mi, ho sento dins. A poc a poc.

4

Tres dies sense escriure, la constància no em defineix. O si? Depèn. Tres dies, tres sentiments. Amor, Por, neguit. Fa dos dies pensava que el món havia canviat. Sempre canvia, em refereixo a millor. Ella tenia llum. No ella, una altra ella. Però després, també ella. No ella, ni l'altra ella, una altra ella. Indecisió. Acceptació? Barrera? Llibertat? Qui ho sap..?

Fa tres dies era fa tres dies, què importa? Ara. Avui. L'he somiat un altre cop, aquest cop parlo d'Ella. Ella cantava, ho feia fatal, jo volia ajudar-la. He cantat massa fort, l'he ofegat en la meva veu. Metàfora de la nostra història. Però no vull pensar en ella, cinc anys fent-ho ja m'han avorrit. Sembla que el meu subconscient no se'n cansa. Parlem de coses més importants. La visió del món.

El món em fa pena, perquè sento pena de mi. La subjectivitat ens dóna llibertat per morir. Res on agafar-te, alhora tot, i tot tan vàlid que podria arribar a matar pel que crec. No sóc diferent de la resta. On és el criteri? El pacte social en benefici de la majoria, inevitable mort de la minoria. La lluita constant. Ahir vaig estar en contacte amb un grup, una classe, 4t d'ESO, 15 i 16 anys. Quin plaer, ments actives. Jo era un imbècil a la seva edat, ells també. Però imbècils dignes, construint la seva subjectivitat, atents a l'estímul del món, desafiants, cabrons. M'agrada el debat, m'agrada armar-me en la paraula, armar en la paraula, derrocar i sentir-me derrocat, reconstruir, construir junts. Aquests nois em donen esperança. Necessito treballar amb infants, amb joves, amb persones. Sense aquest contacte no quedaria esperança, veuria el món en decadència, ells són l'esperança, el canvi. Nosaltres som l'esperança, el canvi. El canvi que volem, el canvi que sentim al cor, als pulmons, el que no entenem, el que esperem. Esperança, esperança, esperança. La força per seguir, la força per avançar, per parar quan toca, per sentir, sense por, per arrelar-nos al dolor, per fer-lo florir, fertilitzar la mort.

Avui sento ràbia, ràbia creativa, un concepte que em va atrapar. La transformació des del dolor, la ira per un món millor. Revolució. Som revolució. La revolta del somriure, de la llum, la revolta de l'Amor. Ara venen els imbècils apagats, els desesperançats. “La revolta de l'amor, hippie motivat” diran. “L'amor no existeix, el món està malament, adapta't, sigues realista”. El realisme dels covards. Us tanqueu en les quatre parets de la por. Accepteu i després, després què? Després res. Quan entens la valentia de la teva realitat, de la realitat múltiple, de totes les veritats, no pots acceptar i ja està. No pots acceptar. Has de reivindicar, lluitar, trencar, odiar, mossegar, rabiar fins explotar, transformar i gestionar, la ira en violència passiva, en violència de paraula, en violència dins les aules. Transformar, acompanyar. Mostrar, deixar-te mostrar. Ho sento endins, molt endins, no tinc por de sentir, odio els qui no s'atreveixen. Està dins, ho tenim dins, com un foc, com una llum, s'encén, cada cop més, cada cop més fort, neix, reneix, s'apaga i torna, torna i s'apaga, i després torna. Darrera la por, darrera els no puc, existeix. L'amor ho pot tot. Transcendeix la mort, tot canvia en un mateix. Avui vull cridar, cantar contra tot, iniciar la guerra pel canvi.

Trobo la pau per fer la guerra dins de mi, no estic tant malament, el món no està tan malament. Desequilibri? Depèn de mi, depèn de tots. Por? Sempre hi serà, què vols fer? Fes-ho. Sóc un pilar davant dels cops, sóc un arbre que es transforma, sóc la vida que transforma el meu entorn.

5

Sense horaris. Avui a les 6, demà a les 10. No m'he recordat de dinar fins a l'hora de sopar. La meva vida és un desordre, un desordre controlat. M'agrada. Habitació desendreçada, escriptori desendreçat, emocions desendreçades, amor i por barrejats, una mina per l'art, pel meu art, plena d'or, de diamant, d'aigua, de carbó, de fòssils, criatures per descobrir. Material per l'escriptura, per la música, per la pintura. El meu art neix del caos, del dolor, del pessimisme, m'agrada ser una víctima, ho corroboro, masoquisme, addicte al dolor, al meu caos.

El meu caos. Avui m'ha assaltat una reflexió respecte a això, d'aquelles que t'agafen sense pietat en un moment inesperat. Quants anys fa que no em deixo estimar? Farà dos anys que Ella va començar a desaparèixer, a poc a poc, a intentar-ho, com a mínim. Però el meu dolor venia de molt abans, molt abans d'aferrar-me, de reforçar-me en l'orgull. Quan intentàvem estar junts, allò ja era dolor. Jo em pressionava a mantenir-me al seu costat, a fer-me responsable del seu benestar, de salvar-la. Sabia que em faria mal, que me'n feia, i allà estava, patint. Per amor? L'estimava? I encara ara, fins ara. No he estat capaç de deixar-me estimar un altre cop (parlo de l'estima que dona l'amant, de l'altra vaig sobrat). Però ho he intentat. Ho he intentat? O buscava el fracàs? He repetit la mateixa història 3 vegades. Em crec que si, que ho he superat. Ho supero, i després recaic. I si és això el que busco? Desintoxicar-me per tornar a recaure. Oblidar per tornar a odiar. Abandonar-me i després odiar-me. Ser víctima. Patir. Crear el meu art.

He construït la meva identitat en vers al dolor d'aquesta història? Va ser per aquest dolor que vaig començar a escriure, a crear música i cantar-la. Les millors obres que he pintat neixen d'aquest dolor. Sense aquest dolor, podré crear? Ho hauria de comprovar... I això em fa pànic.

6

Avui és un bon dia per rendir-se. El món s'esta tornant boig, o ho ha estat sempre. La gent segueix morint assassinada, la gent segueix matant pel què creu. Les llibertats coaccionades. Aquest matí la mort ha estat a prop, la por s'ha fet present, tant propera que es pot sentir. Tretze anys i una ballesta. Un any per cada apòstol, i un últim per sí mateix. El tretzè apòstol, matant per un món millor, pel seu món millor. Desolació. I ara no tardaran les xarxes socials, el consum mediàtic. “Je suis te puta mare”. Salvant el món des de l'anonimat. Aneu tots a prendre pel cul. Focalitzaran l'atenció en l'agressor, el convertiran en culpable, o en víctima, jutjaran i etiquetaran. Qui es preocupara de parlar amb ell? D'entendre un sistema podrit que arruïna les vides de cadascun de nosaltres? Ja n'hi ha prou. Ja en tinc prou. Avui sóc agressivitat. M'ho he dit abans, m'ho he cantat abans. I què si avui sóc agressivitat? Si corre el vermell per la meva sang? Si la fera que porto no es pot controlar? Avui vull ser agressivitat. Condemnar-me a aquesta realitat de merda. Però morir dia a dia mossegant i destruint creences i estereotips, les etiquetes de l'entorn. Avui desperto en xoc, i xoco contra el món de cara.

O jo aprenc massa ràpid, o la gent és cada dia més imbècil. Em decanto per la primera, i encara més per la segona. Com trobar el teu lloc entre tanta ignorància? El desequilibri. Avui és un bon dia per rendir-se, i això em motiva més a continuar. Condemnat a ser valent, masoquisme, ja ho he dit abans. Doneu-me més dolor, què aprendré aquest cop? Tinc ganes de riure, potser jo també estic boig.

Me n'adono que el que he escrit fins ara és anàlisi, i només anàlisi. Em falta conclusió, i després acció. Quina és la conclusió? No la trobo, quan estigui preparat arribarà. No tinc pressa. Sembla que el món si.

Necessito un somriure sincer, sense por, innocent. Una llum, una ànima en calent, un foc. Una ment activa, un debat intens, una relació que comprengui vida i mort. Sense soledat tot és més fàcil de portar. Em sento sol davant del mon. La música sona, “el món plorant, tu davant”.

A la merda

 A la merda, a la merda vosaltres amb tota la vostra por,

a la merda els punys alçats en pro de la violència,

i a la merda mans alçades pel feixisme putrefacte,

a la merda les paraules i a la merda tots els pactes.

Podrits, esteu tots podrits,

perdeu els sentits per defensar amb por el control absolut

de les emocions que mai heu educat.

Us sobren eines, us sobren recursos i temps per aprendre,

i vosaltres ho envieu tot a la merda.

Animes de carbó posseïdes pel dolor,

feu que la llum oblidi el nom del perdó,

aflora la rabia i l'agressivitat

i acabem al nivell dels vostres peus a ras de terre.

I estic cansat d'estimar a l'estúpid, a l'ignorant i al violent,

cansat de comprendre, cansat d'entendre,

cansat de veure mes enllà del que vosaltres veieu.

I què si avui sóc agressivitat, si flueix el vermell per la meva sang,

si la fera que porto no es pot controlar?

Posant parets a la ira per no desbocar els crits de la impotència,

que la gent mor en mans del capitalisme i les llibertats es tallen en nom del comunisme,

que és indiferent el sistema que trieu, si no sou capaços de complir el que dieu,

si veniu aquí a estimar i després us n'oblideu,

prou ja de tanta farsa, de lluir tanta comparsa,

de pintar murals de colors sobre murs de dolors.

Solucionant la mort amb més mort i la violència amb més violència,

i a qui li importa l'avenç de la ciència?

si som capaços d'odiar abans que d'explicar,

i explicar-nos el perquè, de què serveix si no entenem el per a què?

Pro jo he nascut amb orgull,

amb l'orgull d'un cor forçat a estimar després de ser abandonat.

I aquest orgull no el tombareu, no guanyareu pel camí que trieu,

quan no estimeu i naufragueu.

Podeu matar les il·lusions, però no podeu amb l'esperança.

Homes de tratge assetgen i observen, i mai han de moure un dit.

Teniu mil salvadors en mil religions i caieu en dogmatismes.

I fiqueu la por en la llum en quan trobeu un sol moment,

per banyar-vos en dolor i fer-ne una competició,

“Jo sóc el més putejat, jo tinc més dret a l'assassinat,

i mato sense pietat projectes i unions,

però salvo als ineptes atorgant-los comunions”.

L'orgull em manté estimant i ferme davant injustícies

i conflictes que no hem sabut radicar,

i em sento responsable de corregir la por del món,

però no sóc un més dels vostres salvadors,

jo em salvo a mi mateix i segueixo oferint eines per vosaltres,

agafeu-les a temps perquè aixo s'acaba,

la por que ara sentiu serà la por en què us convertiu.

Carta a la por

 Avui t'he perdut la por, i no només avui, perquè això es va fent dia a dia, amb la calma del temps, i se segueix fent sempre, amb cada instant de vida. Avui t'he perdut la por perquè m'he posat al teu lloc, i m'he enfonsat en el perquè del teu ser, què fàcil és culpar-te, què fàcil odiar-te, fugir-te i no mirar-te. Avui he entès que et necessito, i que t'he necessitat, que hi ha amor fins i tot en la por. Tu fas reals els teus contraris, dones existència a l'absència de por, dones existència a l'amor, a la llum, als somriures d'estiu i vent a la cara. Qui seria sense tu? Ningú. Qui aprendria sense dolor a estimar, si estimar és curar ferides que fan mal? Tu ets la mare del dolor, i ens el cedeixes, el fas nostre, perquè aprenguem, perquè millorem, perquè estimem.

Avui t'he perdut la por, vull tenir-te, vull tenir por. Avui tinc por, sempre n'he tingut, aquest cop però, et sentiré diferent, et comprendré i així em comprendré. No fugiré de sentir, no fugiré de mi. Estic preparat pel dolor, que vingui el que hagi de venir. Acceptar i comprendre, esperar i entendre, viure i aprendre.

Avui t'he perdut la por, i espero el teu dolor, com a part innegable de la meva vida, el faré meu, avui estic preparat per deixar marxar tot el que em toqui deixar anar, per agafar tot el que em toqui agafar, per sentir la impotència de no controlar el meu destí. I sento la llibertat de caminar el meu camí.

Les cançons parlen de tu (i de mi)

Sé que no tinc dret a dir-te res, però els sentiments es mengen el respecte i gran part de dignitat, i encara no sé com et diré que t'estimo, encara ara, quan tot sembla perdut. No m'importen els cops si m'abriga el teu cor, el dolor no era res, no és res.

Et trobo a faltar, ho he tornat a fer, i veig com marxes un cop més, i sé que es decideix tot el que serem, en aquest instant. Perquè sóc tan idiota? Ens hem anat allunyant del nostre futur i no ho vull. Et vull amb mi, valenta o poruga, fent més pla el camí cap a la Lluna.

Ja era fort, i havia après a saludar-te content, i exhibint la més radiant de les rialles, tocant-te com els forts, els éssers als que és impossible ferir. Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat.

No sé mentir.

Si del món tots els desitjos en pogués triar un de sol. Si poguera tornar a donar-li a l'start, i travessar les línies roges, cartografia del teu cos. Isar les veles en un nou mar, si poguera tornar-te a besar.

Només ens queda lluitar, si no ens donem opció, si empresonem el mon que tenim al cor, i és que no entenc perquè tanta gent dels desitjos fa somnis però no s'atreveix...

Jo què sabia d'alens que se trobaven, de cabells que s'embullaven, de mans i de perfums?

En els teus ulls he vist la llum que canviarà el demà. Fort, vas fer-me fort, camino en la foscor perquè vaig perdre la por, quan tu i jo teníem somnis rebels.

La força dels somnis és l'arma dels rebels. T'hi va la vida, i mai no és tard. 

 

Renego

 Renego del passat i del futur que he imaginat, 

renego de tots els que m'han parlat,

experts de res, que saben menys que el sentiment.

Odio el pas del temps i tot el que comporta, 

odio el que sento i tot el que m'importa,

odio aquesta porta, que mai tanco i mai es tanca.

Que el vent no m'ajuda i empeny amb força,

odio el tabac dels meus pulmons ofegant-me el respirar, i l'opressió de l'estimar.

I assassinar sense pietat a qui es posa al meu costat,

i em dóna tot el que mai m'has donat.

Odio la teva por d'acceptar el fracàs, de no voler-se equivocar.

Quan jo ja estic cansat d'errar en tot el que decideixo,

quan no cedeixo, i avui no vull cedir al sentir,

 al que tants cops em vaig dir, i vaig predir.

Tot el que he somiat es fa real ara, quan ja he abandonat,

 on t'has amagat tot aquest temps quan el dolor cremava el cor?

Quan la lluna brillava sense sentit

i m'apuntaven amb el dit,

 dient que estava boig, que el cel es tenyia de roig.

Que vaig caure tan avall que vaig perdre l'orientació,

quant més camino més perdo la por, 

però no hi penso tornar.

Allunya't de mi, emporta't els teus ulls,

cremaré tot el que recordo i el que he idealitzat,

tot el que érem, i el que haguéssim realitzat.

No té sentit el que he sentit,

no té sentit sentir el què he dit,

no té sentit sentir-te quan

no t'he sentit des de fa temps.

No té sentit buscar el sentit, 

però sento que em sento ferit,

si no sento que sentir-te té sentit.

Renego de la valentia, que es confon amb bogeria,

quan estàs prou ceg per no veure com et mata el dia a dia,

 sentint que era el que volia, morir, morir conscient

Morir conscient que perseguia dia a dia el que sentia

sabent que no em rendiria,

qui hagués dit que algun dia em cansaria

de renéixer en l'agonia.

Renego de tots els dies

 que he cregut que et rebel·laries,

que amb el cap alt volaries

i en la llum que irradiaries

trencant totes les manies.

Renego de mi i del dia que et vaig dir que t'esperava,

renego del moment en què vaig creurem que t'estimava.

Renego de tu i del dia en que vas deixar de creure,

vas deixar de veure el mur i de sentir tot el que amagava.

No té sentit res del què dic,

no té sentir creure el que he dit, 

no té sentit cantar-te quan

no t'he estimat amb el què he escrit.

No té sentit buscar l'amor

però sento que em sento petit

si en tot el què t'he escrit hi ha por.

I fugint de l'odi no renego,

fugint de la ira sempre espero, 

apartant de mi la por 

no té cap lògica aquesta cançó

que ja he oblidat.

La revolta

 La revolta és ara. La revolta està passant.

La revolta ets tu, la revolta és viva.

Per aquells que mostren el costat més fosc al món,

pels qui viuen en la por, pels qui canalitzen por.

Pels desesperançats que ignoren incapaços d'esperar respostes.

Pels que us heu rendit.

La revolta es fa al somriure de l'infant que no té res,

i a la del que ho té tot, també.

La revolta es fa en la militància d'una esperança de canvi,

i també en el que convida a una birra sense interès.

La revolta és a les classes treballadores, i és a les classes de dalt.

Es troba en l'estima d'un germà i en les cançons als carrers.

La revolta està en un cotxe amb les finestres baixades,

sentint el sentit del tot en tot.

La revolta no és violenta i colpeja amb la força del moviment continu de tot l'univers.

Es revolta en l'anima del qui perdona i del qui es fereix.

És dels forts i dels fràgils, del qui sent i del qui protegeix.

El món sembla podrit i costa creure la capacitat de l'home,

de destruir sense comprendre, de torturar. La gent mor als carrers.

Les cases no són segures, el delicte està en la gent.

Les lleis emparen la violència d'opressió i també la d'expulsió.

Però la revolta és ara. La revolta està passant.

La revolta ets tu, la revolta és viva.

Rompiendo mi cráneo

Siento las olas rompiendo, no es un mar,

su grandeza se extiende mucho más,

más allá de aquello que entiendo,

y el inmenso vacío que hay en aquello que nunca sabré

se moja, rompiendo las aguas de ignorancia,

estallando en lluvias de un sentimiento que no alcanzo a entender,

que erosiona mi soledad.

Es mi existencia sólo un color,

el color de aquello que nunca seré

mezclado con tonos de aquello que soy

y me queda por ser,

manchado de aquello que fui,

sólo un rayo fugaz que no deja huella,

y sin saber tejer palabras tejo,

inevitablemente,

lo que debo tejer,

sin saber tejer palabras tejo,

irónicamente,

las palabras que no sé tejer.

No hallo nada,

pues nada debo hallar.

Ello me halla,

y lo dejo estallar.

Con la presión de un mar tan grande como el concepto,

y el color de mil pigmentos que pigmentan mi universo,

rompiendo, entre otras barreras que barran mis pensamientos,

un cráneo de hueso, color yeso.