Pestanyes

miércoles, 3 de junio de 2015

La realitat de la meva percepció, la veritat de la meva creença (3).

 14

Fa dies que penso en tot el què escric. Torno a llegir-me i re-llegir-me, i dono voltes a la qüestió inevitable. La meva escriptura com a teràpia pròpia, l'eina que endreça el que sento i passo pel meu pensament. El meu sentiment i el meu pensament exposats, ara tinc un públic. No em desagrada, la meva escriptura m'ajuda a sentir-me d'una forma més complerta, i com ja he dit abans, a comprendre i entendre les voltes que dona el meu pensament. Però ara ho exposo, ho faig de tothom. I tot i que intento intentar no mostrar aquesta preocupació, em trobo dient-me massa sovint que he de canviar i adaptar segons què per fer-ho arribar a segons qui. En el fons no és dolent, perquè ho vull compartir, perquè busco que algú que em llegeixi trobi en això alguna cosa que el pugui ajudar a créixer i sentir. Perquè busco la rèplica i busco la crítica per fer-me conscient de les coses que dic i potser no vull dir, de canviar i transformar allò que sento i que no vull sentir. Vull començar a comprendre la meva escriptura com una eina pedagògica, per donar-nos consciència de coses que puguin venir, que ja s'hagin dit, o fets per descobrir. Com sigui, em trobo en la necessitat d'explicar-me d'una forma diferent, sense deixar de banda la part més introspectiva del que plasmo en la lletra, però donant explicació a coses que potser donaria per fetes. Així, sento la responsabilitat d'abordar un tema crucial que explicava sense explicació en el títol d'aquesta obra que vaig construint. La realitat de la meva percepció. La veritat de la meva creença. La meva creença.

En què crec? Crec en mi, crec en les persones, en algunes menys que més i en altres depèn del moment. Crec en una funció, una missió que complim per viure i que dóna sentit al moment. He cregut coses diferents, i he canviat els meus pensaments, i espero seguir fent-ho. Crec en un canvi constant que defineix el moviment de l'Univers. Però avui vull posar nom a les coses i compartir-ho per seguir creixent.

Lluny d'un Déu personal, d'un gran senyor amb barba que observa i jutja les nostres accions. Lluny d'un Déu amb voluntat independent. Lluny d'un bé i d'un mal establerts i aliens a la lògica de la nostra ment i a la il·lògica del sentiment. Crec en una força diferent. No sé ben bé com començar a explicar i donar nom al que crec. La idea de Déu és una bona forma de començar, suposo. Déu. Per mi, Déu és Tot. Déu és el conjunt de les coses, la matèria i l'essència. Déu no és un ens independent de nosaltres, Déu és jo, i és tu, i és ell, és nosaltres, i nosaltres som Déu. Déu no existeix, Déu és déu. No és un de sol, únic. Som un de sol, únics.

15

Tic-tac. 3:16 de la matinada. La casa té un nou senyor, sóc propietari d'aquest silenci. Passa el temps, tant relatiu com el pensament. Els meus pensaments desbocats. Avui porto un anàlisi digne de psiquiatra, cada cop estic més segur que estic boig. I m'agrada estar-ho, qui no ho està? La bogeria ens fa únics, i jo, com a mínim, agraeixo la meva.

Un viatge amb tren, el món sembla moure's sense avançar. Una conversa m'atrapa, la segueixo, en faig un anàlisi; qui parla, com és, què fa, com vesteix, què diu, què pensa, què intenta demostrar, perquè ho fa, per a què ho fa... Alhora algú entra al vagó, com és? Què ensenya, què amaga, què pensa, on va... Sona música als auriculars. No m'agrada, la canvio, un altre cop, un altre, aquesta sí, ara ja no, m'atrapa el baix, ara la lletra, què volia dir el cantant amb això? Descobreixo un instrument nou, un detall petit, i després la guitarra constant... He de gravar les meves cançons. Quan acabi els últims tallers, quan cobri i compri material. Quant cobraré? Què he de comprar? On començo a mirar? Puc preguntar a algú que n'entengui, a qui conec? Què pensarà si pregunto això? Millor busco algú altre, potser no en sap tant... Què deu fer amb la seva vida? Fa massa que no hi parlo, ho hauria de fer. Tenia una novia? Seguiran junts? He de gravar ja. Puja més gent al vagó, més anàlisi. La música no m'agrada, passo la cançó, i un altre cop. La veu en anglès, què vol dir aquesta paraula? El que entenc de la lletra té pinta de ser bo, hauré de buscar la traducció. Com es diu la cançó? Tinc masses projectes al cap. Un CD que canvii del so acústic a un to més elèctric. Molts efectes, anades d'olla. Però i un CD que deixi de banda la meva experiència amorosa? Alguna cosa més política, social. He de fer crítiques, moltes. Buscar solucions. Me'n recordo d'ella, i després penso en ella. Li enviaré un missatge. Què dic? Semblaré pesat? Com ho dic? Millor deixo fluir. Canvio de cançó. També molaria un CD dedicat a persones importants a la meva vida. Es dirà “Les coses importants”. Però les “coses” per referir-se a persones... I la idea que tenia fa un mes? Amb el títol Terra. Cada tema amb una introducció de so ambiental. Petjades sobre sorra. Un riu. El vent als arbres. Foc. He de gravar ja les cançons per crear més. He acabat el projecte final també, hauria de trobar temps per pintar. Què podria pintar? Fa temps que no observo el món per inspirar-me. Miro el paisatge. Mola com juguen les llums sobre la realitat. Definint formes, colors. El cel està interessant. Sempre pinto núvols, alguna cosa més original... Tampoc n'he pintat tants. Una altra conversa, què imbècil és la gent. No hauria de jutjar tant. He d'intentar deixar de jutjar, ser millor. Què puc millorar? Hauria de parar-me a pensar-hi. Ferme una llista? Seria passar-se. Per on vaig? Queden tres parades. Partida al solitari.

Pausa. I m'he deixat molt més de la meitat. Un viatge en tren. D'una parada a una altra. Agafo molts trens en una setmana. Molts temps morts, i no només al tren. L'altre dia pensava que viciar-me tant al solitari és ridícul. En aquell moment no havia pensat el perquè, segurament devia estar pensant un centenar de coses alhora, menys aquesta. Quan no era el solitari era un e-book, llegint sense parar, i quan no era això era un altre joc del mòbil. I abans d'això? Ja no me'n recordo. Suposo que passava l'estona pensant en com solucionar la merda que fos que estigués malament de la nostra relació. Haver acabat amb aquest tema té molt de positiu. Estic despertant per moments, obrint la meva ment a nous paradigmes. Entenent moltes coses que abans no deixava entrar en consciència. Però no sé gestionar aquest despertar. El meu cap va a mil per hora. Masses pensaments. El solitari com a teràpia per centrar l'atenció en una sola cosa. He d'omplir els moments d'inactivitat amb alguna cosa o m'acabara explotant el cap. Em sorprenc molt sovint expressant en pensaments tot el que analitzo al moment com si ho estigués escrivint. Tal com ara. Escriure és clau. Suposo que abans, ella era el meu solitari. El meu vici, l'excusa per no aixecar el cap. El meu repte, havia d'endreçar les peces, col·locar totes les cartes on tocava. Però no en tenia ni idea de l'ordre que seguien. Mai ho vaig saber. I ara davant de tot, davant del món. Em desboca tot el que veig, sento, penso. Analitzo massa, sense parar. M'ho qüestiono tot, ho critico tot. I després busco solucions, quasi mai les trobo, però he de buscar, almenys. El solitari és el meu temps mort. I si en sabés, seria la meditació. O potser fer ganxet. Qualsevol cosa que centri durant una estona la meva concentració. Estic molt bé tot i això. Sé que a poc a poc trobaré la manera de rebre això diferent, de posar filtre. De relaxar-me i prendre una postura ferma i decidida, quasi tant com decisiva, davant de tot el que el món em mostra(rà).

Tic-tac. 4:00h de la matinada. El senyor se'n va a dormir, i s'emporta el seu silenci.

16

La meva creença. La idea d'un déu-Tot comporta la inevitable connexió. Estem connectats a tot per al Tot. Som nosaltres, amb el nostre ego, la nostra persona, el nostre cos i el nostre pensament, però en una consciència que va més enllà entenem que no som de nosaltres, no som nostres. La vida ens va arribar de la mateixa forma que se n'anirà, una casuística massa casual per adjudicar-nos el mèrit de ser nostres. Si bé és cert que prenem decisions, i amb aquestes ens formem, a cada moment. Prenem les decisions d'acord a fets incontrolables, tant casuals com la vida que arriba i se'n va, i cap fet és envà. Vivim per aprendre. Som nosaltres però “nosaltres” engloba totes les vivències que no som, totes les decisions preses en petites coses que mouen universos sencers. El vol de la papallona. Som nosaltres en tant a tot el que passa, tot el que hi ha, Tot. I és inevitable sentir en un altre nivell de consciència que tot el que hem conegut a través de la nostra percepció, la nostra realitat, som nosaltres també. Tant sentit com que tot és relatiu. El to del color que veiem, la intensitat del sentiment que ens provoca cada situació, depèn de nosaltres i la nostra capacitat de percebre, d'integrar el tot. I en un racó amagat de la nostra percepció entenem que tot el que vivim té un perquè, i des de l'essència sentim un per a què. A vegades entenem el per a què anys després del perquè, a vegades no entenem res. Però fins i tot sense saber, amb el temps he arribat a confiar en què el per(a)què existeix tot i no veure'l, no conèixer-lo, he après a tenir fe.

Temps mort al tren. Avui l'empleno escrivint. Em costa tancar un tema, perquè a cada moment en trobo un de nou. Canvi de tema, doncs. Nova reflexió, tema recorrent, però. Sóc poc original, però no puc evitar retornar-hi, masses cançons em parlen d'aquells moments.

Ella tenia por, jo també. Però sempre he estat valent, o masoquista, aquella valentia que es confon amb bogeria. Jo m'hi llençava de cap, agressiu, segur, confiat. Jo m'hi llençava de cap, i em partia el crani, i em partia el cos a empentes. Ella era més prudent. Jo ho confonia amb covardia. Ella era valenta, jo estava boig. Em va dir, abans de desaparèixer, que anés al psicòleg. M'agradaria evitar aquest pensament, el que vaig tenir i tinc. M'agradaria no sentir-me atacat, amb l'orgull ferit. M'agradaria entendre que no és res dolent, sinó positiu. Comprenc que un psicòleg és un metge més. Hi ha qui es trenca una cama, i hi ha qui es trenca l'amor. I m'agradaria no viure-ho ni haver-ho viscut així. Però per mi va ser un cop baix. Em va fer mal. Potser tenia raó, potser estava boig. Boig perquè creia, m'havia convençut, sabia. Que ella en el fons sentia el mateix, que la por l'empenyia a fugir d'una etapa que volia en passat. Que jo la coneixia massa perquè pogués deixar de ser ella, al meu costat. Per pensar que havia apartat de la seva vida totes aquelles persones que van ser importants quan patia, quan plorava i maleïa ser com era i viure el que tenia. Per creure que a qui mantenia el mantenia per ser més curt de mira i no entendre l'essència d'allò que amagava darrere els seus ulls. Per convèncer-me que fugia, corria, marxava tant lluny amb allò que sentia, sense voler ser conscient que allò la perseguia. Em va dir que estava boig, i s'ho creia, i s'ho creu, crec. Perquè vaig viure un temps enganyat en la mentida, creient que era ella qui vivia una mentida. Potser sí que ho estava, i potser sí que ho estic. Encara ara, després d'entendre que havia d'entendre que, cregués el que cregués, havia d'admetre i permetre que fes el que fes. Després de veure que deixar-la marxar era creure en ella tot i no creure'm res. Respectar la seva decisió de crear una versió diferent del que m'havia mostrat les poques vegades que lluïa un sentiment. Encara ara, després del abans i el després, sóc incapaç de no creure que queda en el fons d'ella un sentiment. Sigui qui sigui qui sigui que és ara i el que sigui que fa. Em nego a creure que tot el que vam viure i tot el que vam fer succeís sense un lligam essencial que escapa a la lògica i al temps. I tot i que ara ho veig diferent, i busco amb calma un camí diferent. No puc deixar de creure que queda en nosaltres una traçada d'aquell t'estimo que va deixar anar una vegada en cinc anys, en un moment en què la por de perdre el què sentia va ser més forta que la d'exposar el sentiment.

Ara em proposo les coses en un format diferent. D'allò vaig aprendre a comprendre la vida en un to diferent. I amb un nou projecte entre mans, de caminar al costat d'unes passes que vaig cercant, faré les coses millor. Ho faré com ningú, ho faré com jo. Aprendré a aprendre i respectar, aprendré a estimar, i a deixar-me estimar.

17

La nit abraça l'instant i la Lluna presideix l'acte. Arribo a casa a les dues de la matinada, amb el pit inflat d'orgull i un somriure a l'ànima. Han estat quatre dies intensos i perfectament imperfectes. Han estat quatre dies de poques hores dormides, molta feina feta, moltes energies fluctuant, un projecte tant gran que fa respecte, i em fa sentir l'impuls d'estimar, de seguir creixent, el projecte de viure i de fer-ho tots junts. Educar, jugar.

Finalment he après que no sempre es pot comptar amb tothom, i que això no és un problema. Perquè quan no pots fer-ho, et toca a tu aprendre a respondre, sol. I si havies d'aprendre a respondre sol, és normal que no poguessis comptar-hi. Estic orgullós d'aprendre.

Retrobament i abraçada, sempre que pugui, mentre et vegi. És bonic veure't bonica. Va ser bonic l'estiu que construíem sense saber-ho. I és preciós el teu somriure. I t'estimo en part, tot i deixar-ho per falta de sentiment. Perquè els dos sabíem que això no era per nosaltres, i que nosaltres no érem per això. Però què bonic si ho fóssim. Gràcies.

La Lluna presideix aquesta abraçada, m'abandono a la nit, la nit em fa fluir. El Sol em crema, el Sol m'ofega. La nit és meva, és per mi. M'agrada la Lluna plena. Puja la marea, i la meva ànima s'enlaira amb ella. Sento la creativitat obrir-se, l'ànima brilla. M'agrada aquesta Lluna plena, i m'agrada pensar en tot el que penso avui. I m'agrada sentir. I m'agrada que m'agradi tot el que m'agrada i tot el que m'agradaria. I comprendre que m'agrada que el que m'agradaria no m'agradi ara.

Demà em llevo a les 6:30, seguiré dormint poc demà, però vivint molt, i tinc ganes de viure.