14
Fa dies que penso en
tot el què escric. Torno a llegir-me i re-llegir-me, i dono voltes a
la qüestió inevitable. La meva escriptura com a teràpia pròpia,
l'eina que endreça el que sento i passo pel meu pensament. El meu
sentiment i el meu pensament exposats, ara tinc un públic. No em
desagrada, la meva escriptura m'ajuda a sentir-me d'una forma més
complerta, i com ja he dit abans, a comprendre i entendre les voltes
que dona el meu pensament. Però ara ho exposo, ho faig de tothom. I
tot i que intento intentar no mostrar aquesta preocupació, em trobo
dient-me massa sovint que he de canviar i adaptar segons què per
fer-ho arribar a segons qui. En el fons no és dolent, perquè ho
vull compartir, perquè busco que algú que em llegeixi trobi en això
alguna cosa que el pugui ajudar a créixer i sentir. Perquè busco la
rèplica i busco la crítica per fer-me conscient de les coses que
dic i potser no vull dir, de canviar i transformar allò que sento i
que no vull sentir. Vull començar a comprendre la meva escriptura
com una eina pedagògica, per donar-nos consciència de coses que
puguin venir, que ja s'hagin dit, o fets per descobrir. Com sigui, em
trobo en la necessitat d'explicar-me d'una forma diferent, sense
deixar de banda la part més introspectiva del que plasmo en la
lletra, però donant explicació a coses que potser donaria per
fetes. Així, sento la responsabilitat d'abordar un tema crucial que
explicava sense explicació en el títol d'aquesta obra que vaig
construint. La realitat de la meva percepció. La veritat de la meva
creença. La meva creença.
En què crec? Crec en
mi, crec en les persones, en algunes menys que més i en altres depèn
del moment. Crec en una funció, una missió que complim per viure i
que dóna sentit al moment. He cregut coses diferents, i he canviat
els meus pensaments, i espero seguir fent-ho. Crec en un canvi
constant que defineix el moviment de l'Univers. Però avui vull posar
nom a les coses i compartir-ho per seguir creixent.
Lluny d'un Déu
personal, d'un gran senyor amb barba que observa i jutja les nostres
accions. Lluny d'un Déu amb voluntat independent. Lluny d'un bé i
d'un mal establerts i aliens a la lògica de la nostra ment i a la
il·lògica del sentiment. Crec en una força diferent. No sé ben bé
com començar a explicar i donar nom al que crec. La idea de Déu és
una bona forma de començar, suposo. Déu. Per mi, Déu és Tot. Déu
és el conjunt de les coses, la matèria i l'essència. Déu no és
un ens independent de nosaltres, Déu és jo, i és tu, i és ell, és
nosaltres, i nosaltres som Déu. Déu no existeix, Déu és déu. No
és un de sol, únic. Som un de sol, únics.
15
Tic-tac. 3:16 de la
matinada. La casa té un nou senyor, sóc propietari d'aquest
silenci. Passa el temps, tant relatiu com el pensament. Els meus
pensaments desbocats. Avui porto un anàlisi digne de psiquiatra,
cada cop estic més segur que estic boig. I m'agrada estar-ho, qui no
ho està? La bogeria ens fa únics, i jo, com a mínim, agraeixo la
meva.
Un viatge amb tren, el
món sembla moure's sense avançar. Una conversa m'atrapa, la
segueixo, en faig un anàlisi; qui parla, com és, què fa, com
vesteix, què diu, què pensa, què intenta demostrar, perquè ho fa,
per a què ho fa... Alhora algú entra al vagó, com és? Què
ensenya, què amaga, què pensa, on va... Sona música als
auriculars. No m'agrada, la canvio, un altre cop, un altre, aquesta
sí, ara ja no, m'atrapa el baix, ara la lletra, què volia dir el
cantant amb això? Descobreixo un instrument nou, un detall petit, i
després la guitarra constant... He de gravar les meves cançons.
Quan acabi els últims tallers, quan cobri i compri material. Quant
cobraré? Què he de comprar? On començo a mirar? Puc preguntar a
algú que n'entengui, a qui conec? Què pensarà si pregunto això?
Millor busco algú altre, potser no en sap tant... Què deu fer amb
la seva vida? Fa massa que no hi parlo, ho hauria de fer. Tenia una
novia? Seguiran junts? He de gravar ja. Puja més gent al vagó, més
anàlisi. La música no m'agrada, passo la cançó, i un altre cop.
La veu en anglès, què vol dir aquesta paraula? El que entenc de la
lletra té pinta de ser bo, hauré de buscar la traducció. Com es
diu la cançó? Tinc masses projectes al cap. Un CD que canvii del so
acústic a un to més elèctric. Molts efectes, anades d'olla. Però
i un CD que deixi de banda la meva experiència amorosa? Alguna cosa
més política, social. He de fer crítiques, moltes. Buscar
solucions. Me'n recordo d'ella, i després penso en ella. Li enviaré
un missatge. Què dic? Semblaré pesat? Com ho dic? Millor deixo
fluir. Canvio de cançó. També molaria un CD dedicat a persones
importants a la meva vida. Es dirà “Les coses importants”. Però
les “coses” per referir-se a persones... I la idea que tenia fa
un mes? Amb el títol Terra. Cada tema amb una introducció de so
ambiental. Petjades sobre sorra. Un riu. El vent als arbres. Foc. He
de gravar ja les cançons per crear més. He acabat el projecte final
també, hauria de trobar temps per pintar. Què podria pintar? Fa
temps que no observo el món per inspirar-me. Miro el paisatge. Mola
com juguen les llums sobre la realitat. Definint formes, colors. El
cel està interessant. Sempre pinto núvols, alguna cosa més
original... Tampoc n'he pintat tants. Una altra conversa, què
imbècil és la gent. No hauria de jutjar tant. He d'intentar deixar
de jutjar, ser millor. Què puc millorar? Hauria de parar-me a
pensar-hi. Ferme una llista? Seria passar-se. Per on vaig? Queden
tres parades. Partida al solitari.
Pausa. I m'he deixat
molt més de la meitat. Un viatge en tren. D'una parada a una altra.
Agafo molts trens en una setmana. Molts temps morts, i no només al
tren. L'altre dia pensava que viciar-me tant al solitari és ridícul.
En aquell moment no havia pensat el perquè, segurament devia estar
pensant un centenar de coses alhora, menys aquesta. Quan no era el
solitari era un e-book, llegint sense parar, i quan no era això era
un altre joc del mòbil. I abans d'això? Ja no me'n recordo. Suposo
que passava l'estona pensant en com solucionar la merda que fos que
estigués malament de la nostra relació. Haver acabat amb aquest
tema té molt de positiu. Estic despertant per moments, obrint la
meva ment a nous paradigmes. Entenent moltes coses que abans no
deixava entrar en consciència. Però no sé gestionar aquest
despertar. El meu cap va a mil per hora. Masses pensaments. El
solitari com a teràpia per centrar l'atenció en una sola cosa. He
d'omplir els moments d'inactivitat amb alguna cosa o m'acabara
explotant el cap. Em sorprenc molt sovint expressant en pensaments
tot el que analitzo al moment com si ho estigués escrivint. Tal com
ara. Escriure és clau. Suposo que abans, ella era el meu solitari.
El meu vici, l'excusa per no aixecar el cap. El meu repte, havia
d'endreçar les peces, col·locar totes les cartes on tocava. Però
no en tenia ni idea de l'ordre que seguien. Mai ho vaig saber. I ara
davant de tot, davant del món. Em desboca tot el que veig, sento,
penso. Analitzo massa, sense parar. M'ho qüestiono tot, ho critico
tot. I després busco solucions, quasi mai les trobo, però he de
buscar, almenys. El solitari és el meu temps mort. I si en sabés,
seria la meditació. O potser fer ganxet. Qualsevol cosa que centri
durant una estona la meva concentració. Estic molt bé tot i això.
Sé que a poc a poc trobaré la manera de rebre això diferent, de
posar filtre. De relaxar-me i prendre una postura ferma i decidida,
quasi tant com decisiva, davant de tot el que el món em mostra(rà).
Tic-tac. 4:00h de la
matinada. El senyor se'n va a dormir, i s'emporta el seu silenci.
16
La meva creença. La
idea d'un déu-Tot comporta la inevitable connexió. Estem connectats
a tot per al Tot. Som nosaltres, amb el nostre ego, la nostra
persona, el nostre cos i el nostre pensament, però en una
consciència que va més enllà entenem que no som de nosaltres, no
som nostres. La vida ens va arribar de la mateixa forma que se
n'anirà, una casuística massa casual per adjudicar-nos el mèrit de
ser nostres. Si bé és cert que prenem decisions, i amb aquestes ens
formem, a cada moment. Prenem les decisions d'acord a fets
incontrolables, tant casuals com la vida que arriba i se'n va, i cap
fet és envà. Vivim per aprendre. Som nosaltres però “nosaltres”
engloba totes les vivències que no som, totes les decisions preses
en petites coses que mouen universos sencers. El vol de la papallona.
Som nosaltres en tant a tot el que passa, tot el que hi ha, Tot. I és
inevitable sentir en un altre nivell de consciència que tot el que
hem conegut a través de la nostra percepció, la nostra realitat,
som nosaltres també. Tant sentit com que tot és relatiu. El to del
color que veiem, la intensitat del sentiment que ens provoca cada
situació, depèn de nosaltres i la nostra capacitat de percebre,
d'integrar el tot. I en un racó amagat de la nostra percepció
entenem que tot el que vivim té un perquè, i des de l'essència
sentim un per a què. A vegades entenem el per a què anys després
del perquè, a vegades no entenem res. Però fins i tot sense saber,
amb el temps he arribat a confiar en què el per(a)què existeix tot
i no veure'l, no conèixer-lo, he après a tenir fe.
Temps mort al tren.
Avui l'empleno escrivint. Em costa tancar un tema, perquè a cada
moment en trobo un de nou. Canvi de tema, doncs. Nova reflexió, tema
recorrent, però. Sóc poc original, però no puc evitar retornar-hi,
masses cançons em parlen d'aquells moments.
Ella tenia por, jo
també. Però sempre he estat valent, o masoquista, aquella valentia
que es confon amb bogeria. Jo m'hi llençava de cap, agressiu, segur,
confiat. Jo m'hi llençava de cap, i em partia el crani, i em partia
el cos a empentes. Ella era més prudent. Jo ho confonia amb
covardia. Ella era valenta, jo estava boig. Em va dir, abans de
desaparèixer, que anés al psicòleg. M'agradaria evitar aquest
pensament, el que vaig tenir i tinc. M'agradaria no sentir-me atacat,
amb l'orgull ferit. M'agradaria entendre que no és res dolent, sinó
positiu. Comprenc que un psicòleg és un metge més. Hi ha qui es
trenca una cama, i hi ha qui es trenca l'amor. I m'agradaria no
viure-ho ni haver-ho viscut així. Però per mi va ser un cop baix.
Em va fer mal. Potser tenia raó, potser estava boig. Boig perquè
creia, m'havia convençut, sabia. Que ella en el fons sentia el
mateix, que la por l'empenyia a fugir d'una etapa que volia en
passat. Que jo la coneixia massa perquè pogués deixar de ser ella,
al meu costat. Per pensar que havia apartat de la seva vida totes
aquelles persones que van ser importants quan patia, quan plorava i
maleïa ser com era i viure el que tenia. Per creure que a qui
mantenia el mantenia per ser més curt de mira i no entendre
l'essència d'allò que amagava darrere els seus ulls. Per
convèncer-me que fugia, corria, marxava tant lluny amb allò que
sentia, sense voler ser conscient que allò la perseguia. Em va dir
que estava boig, i s'ho creia, i s'ho creu, crec. Perquè vaig viure
un temps enganyat en la mentida, creient que era ella qui vivia una
mentida. Potser sí que ho estava, i potser sí que ho estic. Encara
ara, després d'entendre que havia d'entendre que, cregués el que
cregués, havia d'admetre i permetre que fes el que fes. Després de
veure que deixar-la marxar era creure en ella tot i no creure'm res.
Respectar la seva decisió de crear una versió diferent del que
m'havia mostrat les poques vegades que lluïa un sentiment. Encara
ara, després del abans i el després, sóc incapaç de no creure que
queda en el fons d'ella un sentiment. Sigui qui sigui qui sigui que
és ara i el que sigui que fa. Em nego a creure que tot el que vam
viure i tot el que vam fer succeís sense un lligam essencial que
escapa a la lògica i al temps. I tot i que ara ho veig diferent, i
busco amb calma un camí diferent. No puc deixar de creure que queda
en nosaltres una traçada d'aquell t'estimo que va deixar anar una
vegada en cinc anys, en un moment en què la por de perdre el què
sentia va ser més forta que la d'exposar el sentiment.
Ara em proposo les
coses en un format diferent. D'allò vaig aprendre a comprendre la
vida en un to diferent. I amb un nou projecte entre mans, de caminar
al costat d'unes passes que vaig cercant, faré les coses millor. Ho
faré com ningú, ho faré com jo. Aprendré a aprendre i respectar,
aprendré a estimar, i a deixar-me estimar.
17
La nit abraça
l'instant i la Lluna presideix l'acte. Arribo a casa a les dues de la
matinada, amb el pit inflat d'orgull i un somriure a l'ànima. Han
estat quatre dies intensos i perfectament imperfectes. Han estat
quatre dies de poques hores dormides, molta feina feta, moltes
energies fluctuant, un projecte tant gran que fa respecte, i em fa
sentir l'impuls d'estimar, de seguir creixent, el projecte de viure i
de fer-ho tots junts. Educar, jugar.
Finalment he après que
no sempre es pot comptar amb tothom, i que això no és un problema.
Perquè quan no pots fer-ho, et toca a tu aprendre a respondre, sol.
I si havies d'aprendre a respondre sol, és normal que no poguessis
comptar-hi. Estic orgullós d'aprendre.
Retrobament i abraçada,
sempre que pugui, mentre et vegi. És bonic veure't bonica. Va ser
bonic l'estiu que construíem sense saber-ho. I és preciós el teu
somriure. I t'estimo en part, tot i deixar-ho per falta de sentiment.
Perquè els dos sabíem que això no era per nosaltres, i que
nosaltres no érem per això. Però què bonic si ho fóssim.
Gràcies.
La Lluna presideix
aquesta abraçada, m'abandono a la nit, la nit em fa fluir. El Sol em
crema, el Sol m'ofega. La nit és meva, és per mi. M'agrada la Lluna
plena. Puja la marea, i la meva ànima s'enlaira amb ella. Sento la
creativitat obrir-se, l'ànima brilla. M'agrada aquesta Lluna plena,
i m'agrada pensar en tot el que penso avui. I m'agrada sentir. I
m'agrada que m'agradi tot el que m'agrada i tot el que m'agradaria. I
comprendre que m'agrada que el que m'agradaria no m'agradi ara.
Demà em llevo a les
6:30, seguiré dormint poc demà, però vivint molt, i tinc ganes de
viure.
