Buit

Mai m'havia trobat tant al fons del pou. I mai m'hi havia sentit tant còmode. Com si cada reflexió i aprenentatge al llarg de la vida hagués anat excavant més i més profund el forat on em trobo. Aprendre és arriscar-se a morir. És el que té la vida, comporta mort. Les reflexions des d'aquí no reflecteixen res. Fa dies que no trobo sentit en el què escric o no escric res amb sentit o no sento ganes de sentir, ni de pensar. Però alhora ho sento tot i ho penso tot sense saber ni què sento ni què penso. És la sensació de buit existencial més gran que ha existit en mi.

El buit existencial no comporta tant sols la falta de sentit de l'existència pròpia. Per arribar a perdre el sentit s'ha de deixar de sentir abans l'existència de tot. Per a què existeixes, Tot? No comprenc l'existència de totes les parts de tu que no son jo. I no comprendre-les, ni donar-los-hi sentit, és no comprendre'm a mi. Perquè també sóc tot el que “no sóc”. Per a què sóc tot el que em fa mal? I ja no em quedo en la resposta simple... Per a què aprenem? Per a què equilibri, desequilibri, ordre i caos, vida i mort? Per a què Tao, per a què perdó, per a què Déu, per a què profetes, per a què Moisès, Buda, Mahoma i muntanyes per moure? Per a què jo? Deixem les muntanyes al seu lloc. Deixem l'estupidesa al seu curs. Deixem la ignorància i el seu aprenentatge. El dolor i la por inunden el món sense treballar i l'amor implica donar la vida. Qui dóna la vida sense saber per a què? Potser tinc por de tenir fe. Potser el potser no és necessari. Però treure'l implica treballar, un altre cop.