7
Ahir vaig fer un pas
important. Em vaig despullar davant del món. Segueixo amagant coses,
hi ha creences, pensaments i sentiments que són per mi i per qui jo
trio. Però no em trauré aquest mèrit, us ensenyo una part de mi
que fa por mostrar. No vull desviar-me, vaig començar a escriure per
mi, i de retruc us ho faig arribar. Perquè? Perquè totes aquelles
persones que admiro, tots els grans artistes, tots els grans amics i
totes les grans persones comencen a fer-se'n en el moment en què es
mostren tal com son, sense por. Perquè admiro el sentiment exposat,
perquè admiro el pensament fràgil i sense vitrina. Però sobretot
per educar. Per educar-me. Per compartir, perquè compartint creixem,
aprenem, coneixem. Perquè una part utòpica de mi espera això dels
altres, que s'exposin, i em sento responsable de ser exemple, de
seguir l'exemple. Però en conclusió, escric per mi en primera
instancia, i així ho seguiré fent.
Com explicar aquest
sentiment de transparència? Es fa estrany. Ahir em sentia estrany,
avui era un estrany. Vaig retornant a poc a poc al meu jo. Sense cap
mena de dubte, sóc el meu lector número u. En aquests dos dies m'he
llegit a mi mateix una desena de vegades. Suposo que ningú em parla
de mi tant bé com jo, i intento trobar-me en el què escric,
comprendre'm.
Aquest matí he faltat
a la meva responsabilitat. M'he adormit, un taller sense fer (s'ha
fet, però no l'he fet jo, evidentment). Els joves que vaig tenir
l'altre dia. No s'ho mereixien. Em sento culpable tot i saber-me
innocent. Li pot passar a tothom, no ha estat intencionat... I què?
Ha passat. Potser alguna cosa m'està dient que freni, que pari un
moment. Me l'he pres molt en serio. Avui he endreçat l'habitació.
M'he proposat acabar el projecte final, m'està matant. No dic que no
m'agradi, m'encanta, i vull tenir-lo a les mans, acabat, per
compartir-lo també, per fer arribar un missatge. Estic aquí, i tinc
coses per donar, per oferir. Però no puc estar a tot arreu. Em
sobrepassa el temps. És cert que dormo hores de sobres, que faig el
vago tant com vull, de tant en tant. Sóc bastant imbècil, m'agrada
queixar-me i puc donar molt més. Però a vegades em veig saturat,
sobrepassat, no puc pintar si no estic en harmonia, no surt res, i
això em fa ràbia, i amb la ràbia destrosso més que pinto.
Resumint. Un idiota
s'adorm, un idiota es culpa, i l'idiota necessita castigar-se per
sentir-se millor. He fumat tres vegades el que fumo en un dia, i
encara en queda un terç. M'he obligat a acabar el projecte final
avui. Aquesta nit no dormiré. Potser això no està bé. Potser està
malament. Jo em sentiré millor després. Així que a prendre pel
cul. Hora de tancar l'ordinador. M'espera una nit divertida.
8
A vegades un s'ha de
menjar l'orgull. Ahir em va tocar a mi. A mesura que pintava anava
entenent que no podria culpar-me, m'anava relaxant, trobant a mi
mateix. M'encanta pintar, perquè quan pinto deixo de ser jo, per ser
realment jo. Res al voltant importa, tot sembla menys important.
M'agrada arribar al punt en què no penso allò que pinto, podria dir
que ni tant sols ho sento, surt sol, com un impuls, un instint
intrínsec en la meva essència. I mentre aquest jo que no sóc jo
crea l'art que després marco com a meu, la meva ment endreça a poc
a poc els estímuls i els sentiments que en genero. Ahir mentre
pintava vaig entendre que no podia forçar-me a fluir. Que no podia
fer entrar més aigua de la que hi cabia en un got. Pintar de la
manera que jo pinto és impossible sota pressió. I l'orgull no és
prou fort per empresonar el meu art. Vaig haver de cedir, i no va ser
fàcil. Vaig haver d'entendre que fer sortir una il·lustració més
era impossible, i que la frustració seria el següent pas si no
aprenia a perdonar-me. Al final no em vaig perdonar. Vaig fer el que
havia de fer, no culpar-me.
Una il·lustració acabada, no està tant malament. Va tenir els seus resultats, després de tot. Però anem a avui. Avui el dia brillava amb llum pròpia. Sant Jordi. O com la força de la creença transforma el nostre entorn. Milers de persones convençudes que és un dia per estimar, per compartir, per regalar. Milers de persones projectant una intenció al món, i com ho reflectia el món! Sol, llum, calor, ambient positiu. La vibració es palpava a l'aire. Tant debò cada dia fos Sant Jordi a les ments de la gent.
Una il·lustració acabada, no està tant malament. Va tenir els seus resultats, després de tot. Però anem a avui. Avui el dia brillava amb llum pròpia. Sant Jordi. O com la força de la creença transforma el nostre entorn. Milers de persones convençudes que és un dia per estimar, per compartir, per regalar. Milers de persones projectant una intenció al món, i com ho reflectia el món! Sol, llum, calor, ambient positiu. La vibració es palpava a l'aire. Tant debò cada dia fos Sant Jordi a les ments de la gent.
Tinc poc a explicar del
dia d'avui. Mitja il·lustració més, això ja s'acaba. Demà un
taller més, i l'últim en aquesta escola pel moment. Venen a veure
com el faig, i necessito estar sol davant d'això. Em sento dispers,
espès. No tinc ganes d'anar-hi, i alhora m'apassiona. Crec que se
m'està posant a prova. Crec que tinc les eines per encaixar-ho.
Anirà de puta mare.
9
Va anar de puta mare.
Jo no tenia consciència d'estar-ho fent tant bé. Només faig la
meva feina, però la resposta va ser brutal. Els nens em van regalar
dibuixos, abraçades, gràcies, i un altre cop gràcies. Veia la
il·lusió en els seus ulls, els “dolents” eren “bons,”
perquè algú creia en ells. Els “bons” eren reconeguts, perquè
no eren diferents de la resta. Un reconeixement magnífic. La mestra
m'ho repetia una vegada i una altra. “Moltes gràcies per la feina
que fas, és molt important”. Va dir la frase. “Totes les escoles
haurien de tenir una figura com tu”. Lluny de l'alimentació de
l'ego, el meu ego, sobre-alimentat, obès de reconeixement extern,
anorèxic de reconeixement intern. Aquesta frase em va tocar la
moral. Aquest reconeixement em va agradar, a qui no? Però alhora em
va destrossar. Tots els infants i joves, el nostre futur, el canvi al
món. Tots ells tancats en escoles. Tots ells amb professionals que
viuen d'alimentar el seu creixement, d'acompanyar-los. I en tots
aquests anys ningú havia fet la meva funció. Ningú els ensenya a
sentir, a sentir-se. Ningú els ensenya a aprendre, a viure. Els
fiquen coneixements al cap, amb calçador, sense donar-los
consciència, consciència de res. Cal una figura com jo? I què feu
els mestres que esteu amb ells durant tot un curs, o més d'un, en el
seu dia a dia? Ha de venir algú de fora, 3 hores a la seva vida, a
salvar-los de la incapacitat dels seus acompanyants? Començo a
entendre el què de la meva feina, de la meva funció. No eduquem
només als nens, eduquem a les persones, i ens eduquem amb elles. Hem
d'apostar per un altre nivell d'educació. L'educació dels
educadors. Cal convertir els educadors en persones de recursos,
capaces de fer aquesta funció, de despertar el sentir. De sentir. I
és una urgència immediata.
Salt temporal. S'acaba
el dia. Sona “Amantes de lo ajeno”. Fa tres dies que no
puc deixar de pensar-hi. En tu, en mi, el nosaltres que vam ser, el
nosaltres que hem construït. Tant tu, tant mi. Tant poc nosaltres.
Fa mesos que no existeixes, no sé res de tu. Aquesta cançó se'm
clava com un punyal. Em recorda tots els records que he oblidat.
L'altre dia em plantejava si mai t'havia estimat. Em deia que vaig
estimar una idea, una idea que mai va arribar a ser real. Em vaig
enamorar del que volia que fos. Avui ho poso en dubte. “Camino
lento, para que el olvido pueda negociar”. I porto molt
negociant amb ell. Un negoci que mai surt rentable. “Y no poder
demostrarte” tres vegades. T'ho demostro en cançó, en cançons
que no escoltes. T'ho demostro en imatges, en imatges que no veus.
T'ho demostro mostrant-me en les paraules que no llegiràs. Com puc
dir-me que no? Que no t'estimo, que no ho he fet. Com negar els crits
de l'ànima? Recorro a les cançons, les meves cançons. Sé que el
passat tornarà, n'estic segur, com sé que mai te n'aniràs. Però
ara ja no sé si ho vull. En el negoci de l'oblit hi ha masses parts
implicades. Accionistes del dolor, del plor. Banquers de la
desesperació. Dèficit de paciència, super hàbit d'impotència.
Per enganyar-me a mi mateix necessito saber la veritat. Enganyar és
negar-la. Com puc negar-me una cosa que no sé? No puc saber, no puc
assegurar, no puc prometre que no hi haurà qui t'estimi com jo, qui
ho faci més, i potser millor. Però sé que jo no estimaré a ningú
com t'he estimat a tu. L'estima destructiva, instintiva, l'estima en
essència, flamígera, masoquista. Tant vermella que fa por, tant
intensa que provoca dolor. Però lluny de la rendició, de cedir una
vegada més. Em mantinc imperatiu en la meva decisió. El final de la
cançó. Renuncio a reviure aquest dolor. Trobaré el què, trobaré
el com, trobaré el qui. No té sentit replantejar-se la tornada, no
té sentit. No té sentit el que he sentit, no té sentit sentir el
què he dit, no té sentit sentir-te quan no t'he sentit des de fa
temps. Retorno a les cançons, les meves. O son teves? Acabo amb la
frase, la que m'omple del foc calmat, de la creença que em manté
respirant. “Que todo lo que pasa es necesario, o por el
contrario, me quedaré sin ti”.
10
Una setmana, o dues, o
una i mitja. He perdut el compte dels dies que no escric.
Definitivament la constància no em defineix. I a qui li importa? A
mi no. I a qui més li ha d'importar? Escric quan ho necessito, quan
l'ànima requereix d'oxigen, quan és moment de trencar amb
l'opressió de l'emoció, del sentiment de buidor, de no trobar el
lloc, de no viure el moment, de no ser, de viure en no-present. A
vegades sento que visc la vida corrent, que no tinc temps, que em
falten dies, que em falta coneixement, que no aprenc al ritme
necessari, que m'he d'exigir més. Pel contrari hi ha dies en què no
vull exigir res, en què sóc com una fulla sobre l'aigua, allà on
vagi estaré bé, allò que vegi serà el que hi ha. En
descomposició, al ritme del ressò de l'aigua i les seves ones.
Ondulacions, freqüència del res, de no moure's, de ser in-present.
Des que vaig escriure el punt 9 d'aquest “diari” que s'escriu
sense mesura temporal, ni dies, ni hores. Des de llavors que no
llegia el meu últim paràgraf. M'acollonia. No volia, no vull.
Llegir-lo em matava, pensava que fent-ho moriria, que recauria, no em
sentia preparat per llegir-me, i com podia llavors escriure? Però
avui és un d'aquells dies estranys, d'aquells més de flotar sobre
freqüències que de córrer maratons de vida. I flotant he acabat
aquí, davant les meves paraules, les que no em volia dir. I flotant
he acabat així, escrivint un altre cop, sagnant el que porto dins.
Amb compta-gotes.
Tot el que vaig
escriure'm és cert. Tot el que sento és tan real com el dolor que
em provoca. No he estat capaç d'oblidar-la. Però la sento tant
diferent... Potser això és l'oblit, el que no he après és el seu
reconeixement. Ja no tinc ganes de saber què fas, ni on ets, ni què
sents, ni què et fa mal. No vull saber-te, ni trobar-te, no vull que
siguis present. No m'importa que ho siguis. No em faria res veure't,
ni trobar-te, ni saber-te. Però què fàcil és dir-ho quan fa tant
que això no passa. Em segueix fent pànic el retrobament. Ho
accepto. Però també vaig dir-m'ho, amb la mateixa importància, amb
el mateix pes. I també ho remarco un altre cop. Em mantinc imperatiu
en la meva decisió, el final de la cançó. I ho faig bé, hi ha
poques coses que faci malament. Una d'elles és reconèixer-les.
No em posicionaré en
el victimisme un altre cop, no amb tu, no amb això. No tornaré a
caure en què si sóc el més desgraciat, el menys estimat, el més
putejat. La gent mor als carrers, hòstia puta. A mi m'han deixat
tirat, i a tants altres. I a tantes altres. I jo també he estat
còmplice d'aquest assassinat. I de tants altres. Ja n'hi ha prou de
rebolcar-se en el passat, en el dolor causat, en el dolor gravat. Ja
n'hi ha prou de viure des de l'anonimat aquests sentiments que
corrompen. Perquè posats a acceptar, acceptem-ho tot. Accepto que
encara et penso a vegades, si. Però accepto també que em sorprenc
cada cop més pensant en ella, una altra ella. Tu mai la sabràs.
Accepto també que ho he pensat. Que vull ser prudent, que no vull
perdre més oportunitats, que potser aquest cop és de veritat.
Accepto també, com un cop d'aire, com el Sol de primavera
escalfant-me els ossos, que quan he estat amb ella tot s'ha esfumat.
Que busco fluir com mai ho vaig aconseguir, i ho aconsegueixo al seu
costat, en projeccions que algun dia seran accions. Si tot va bé, si
aparto la por, si accepto la seva vida, i accepto la seva mort. Si
accepto la teva mort.
11
10 de maig. 21 anys.
Menys de 730 dies, 2 anys. Aquest Juliol farà 6 anys del dia que
vaig descobrir els teus ulls. Gairebé mitja vida. La primera en
felicitar-me amb la llum d'avui. Com ho fas? No puc entendre-ho. Com
ho fas? Desaparèixer. Viure inexistent. Viure'm inexistent. D'on
treus la força per forçar-te a no parlar, a ofegar la curiositat de
qui sóc, de qui és ara la persona amb qui vas compartir pors, el
dolor, murs que trencaves, que has trencat, tot i tants que vam
alçar. Tot el que vam compartir, no ho escriuré, no puc. No s'ha
acabat. Encara respiro.
Ha estat un dia intens.
Feia anys que no portava el meu cos fins a aquest límit, esgotat de
força de voluntat, de diversió, de bons moments. Em fa mal tot.
Vull anar al llit. Però tinc tantes coses a dir-me. Un any més,
avui. Avui, un dia més. Un dia qualsevol, res canvia, res que no
pugui canviar demà, o d'aquí un mes. Un dia normal. Però tu m'has
parlat. No sé si estic preparat per compartir això amb el món. No
sé ni si ho estic per compartir-ho amb mi. Siguis qui siguis, si
estàs llegint això pot voler dir tres coses. Una, que confio en tu,
com en poques persones que hagi conegut. L'altra, que m'hagi armat de
valor, que en un gest d'utopia pura hagi dut a l'extrem la intenció
de créixer junts com a humans, que aquest cop sí, sense pensar,
només sentint, m'he despullat davant de tots. Accepto i mostro el
que sento de debò, i ho poso enfront del món, esperant no rebre
crítica, ni judici. La tercera, menys probable, és que siguis Tu. I
això ho canvia tot.
Avui no tinc forces per
mentir.
12
Aquest cop no m'ha fet
falta sentir-me preparat per llegir-me, vull desbancar això ràpid i
tornar a parlar-me de temes més importants, com ho feia els primers
dies. El món segueix fet una merda i ja estic perdent massa el temps
en pensar en què si sento això o allò per tu i per qui sigui. Hora
de centrar-se. Veig a venir l'orgull d'un taure. Ja sento la
tossuderia trepitjant fort, i em moro de ganes de relativitzar les
coses, de treure importància a fets absurds. Ahir em vas enviar un
missatge, formal i necessari en el teu cap. L'any que ve ja n'hi
haurà un altre, i si tot va bé (?) un cada any. I què? Segueixes
tant inexistent com sempre, i veient-ho avui amb perspectiva, no
m'importa gens. Em preocupo tant pel que va ser i el que podria que a
vegades m'oblido del que és. Avui tornaré a viure el present. Que
ja no hi ets i no et culpo, ni em culpo. La vida dona voltes i això
és un regal. Tot el dolor que vaig viure és un regal i el que avui
tinc ja no fa mal. Que tu has decidit per tu i jo he hagut de fer-ho
també. Que jo segueixo sent feliç i segur que tu també. Que no et
vaig tenir present fins al final del dia, quan vaig haver de
respondre. I el dia me'l vaig passar buscant una altra mirada. Una
que és en present i que tinc ganes de descobrir. I dit això, que
més dona el temps passat? Si més o menys anys. La intensitat de les
coses viscudes no es mesura en temps. El temps no explica res. Ara ho
tornaria a intentar? Segur. Si la situació fos diferent. Però no
controlem el que tenim, el que arriba, el que se'n va. I d'acord al
descontrol prenc la meva decisió, ara no hi ets, i jo no vull ser-hi
així. Si el camí s'ha de torçar, ja ho farà. Ja hi seré, on hagi
de ser, quan hi hagi de ser. Ara sóc aquí, ara. I el que vull ara
és això. I això decideixo. Tinc un món per descobrir. No s'ha
acabat, encara respiro.
13
Encara respiro, en tots
els fronts oberts de la meva vida, en cada passa, cada realitat.
Encara respiro, i per cada inspiració una mica de desesperació, i
per cada expiració calma, paciència per entendre i comprendre tot
allò que em fereix pel simple fet de ser. Vaig començar a escriure
això des d'un punt negatiu, des del pessimisme. El sentiment del
moment, aquella etapa ho requeria. Ara no escric com els primers
dies. L'etapa en què em trobo ja no té aquell aire, respiro
diferent. No em trobo optimista, quedo lluny d'això, tot i que trobo
la llum encara, a vegades, i últimament més sovint.
Fa dies que evito
pensar, despertar. Feia dies, de fet. Ahir em van despertar a crits.
Tres noies al tren, a veus, vomitant merda, excrementant els meus
pensaments amb total impunitat. L'estupidesa intencionada segueix
sense ser delicte, aquesta és l'autèntica crisis. “Chicos y
chicas”, “MYHYV 2”. L'aparador de les vides perdudes. El do de
la vida, trepitjat. El do del pensament, de l'art, de l'essència, de
totes les coses belles al món. Rebentat. Em trencaven els esquemes.
Criticaven, jutjaven, comentaven els productes de l'aparador. Els
productes que són vida, que són persones. Estem venent vides,
destruint-les. Mateu-los, suïcideu-vos. Serà menys dolorós, serà
menys inhumà. Són persones. I s'exposen, els han educat així, ens
estan educant així, creixem amb això. Em passo hores treballant,
dies, anys. Em passo estones reflexionant, buscant la forma
d'apropar-me, buscant l'arrel dels problemes, ajudant. Em passo hores
entenent a les persones, dia a dia. Veig vides de cap a caiguda,
adolescents a una passa de l'abisme. I sento tota la feina
trepitjada, des-tripada. Se'n fotien, se'n fotien lliurement, a ple
pulmó, se'n reien d'unes noies que no coneixen de res, com qui se'n
riu d'un article “horter” que veu a la botiga. Jutjant pel físic,
feia mal sentir-les. “La imbécil ésta va de
guapa, tiene un jeto de subnormal... es que ni el culo lo tiene bien
tío, son tope de feas, que asco me dan” i després més
riures. “Vaya una gilipollas tío, pa'
partirle la cara del asco”. Però sereu subnormals! Em
permetré el luxe de tornar amb la mateixa moneda, de desfogar la
meva ira, de jutjar-vos sense conèixer. Em permetré el luxe
d'etiquetar-vos, perquè se m'ofega el respecte entre tant d'imbècil.
Perquè sento la paciència explotant, i la metralla va directe a
arrencar òrgans d'una traçada. Què hòsties us ha hagut de passar
a la vida per arribar a ser tant inútils? Què heu fet amb les
oportunitats que se us han donat? On teniu el cap quan heu de prendre
decisions? Teniu una ment perfecte, utilitzeu-la, o moriu-vos, feu
alguna cosa ben feta. No paro de repetir-m'ho, tot el que sé, la
meva raó m'està pressionant. Ningú és culpable, elles són
víctimes també. Creient això, projectant això en elles estàs
reforçant el què el món creu que són, el que elles s'han cregut
que son. A força de “no serveixes per res”, a força de “és
un cas perdut”, de “no arribaràs a res”, de “no val la
pena”. Però avui em supera l'emoció, el sentiment d'impotència,
ràbia. Qui us dóna dret per jutjar d'aquesta manera? Per proclamar
el que proclameu a veus? Per entrar sense permís en tot allò que
crec, el meu pensament, el meu espai? Vosaltres sí que feu fastig.
Sou nefastes. Les vostres paraules us fan abominables, la vostra ment
desaprofitada. Conec noies i dones amb el doble de pes que vosaltres,
amb pigues, amb el cabell despentinat, amb mil i una imperfeccions, i
totes elles desprenen bellesa a cada passa que caminen. Fan preciós
el món construint un argument. Il·luminen la injustícia i quasi
sembla que el món floreixi quan s'alcen per lluitar per una causa
justa. Lluiten per regar la mort que vosaltres despreneu quan
respireu. Vosaltres sou la merda de la societat.
Sembla que l'expiració
no té la força necessària per calmar-me els nervis, no avui. Ara
mateix, cada inspiració em porta desesperació, no una mica, tota.
Perquè l'aire que respiro té el regust d'un moment d'ira. Demà ja
més calmat. Demà miraré diferent. Demà buscaré solucions. Demà
quan em llegeixi estaré en contra de mi. I això és bo.
