1
És
de nit fora i dins de mi. És de nit però no és fosc. Fora brilla
la Lluna, Lluna plena. Dins brilla alguna cosa, però la sento buida.
Quatre quaranta-cinc i el temps és incapaç d'adormir-me, ni sota el
lent cant de bressol dels segons i la seva successió de pensaments.
Sento un cabal desbocat al pit, a la panxa, un esglai d'emoció, un
sense sentit molt sentit. Crec que avui corre més alcohol que sang
per les meves venes, després de sis nits de borratxera. Però el que
més em mareja és l'emoció, l'etern retorn. Mai te'n vas, però
sempre tornes. Em desboco a la paraula, necessito escriure un cop
més. (D)Escriure, des-controlar, des-enterrar, des-fer, des-filar
per l'ànima amb un exèrcit de promeses trencades que em vaig fer.
No t'entenc, i m'encanta no entendre't. Sempre peco d'entenedor, de
racional, raciocini suïcida. Tu ets la part incompresa de la meva
vida, el que em fa sentir sense pensar. Inevitable. Tot amor és
explicable, però tu no, quan hi ets no sé explicar-me, quan tornes
no sé trobar-me, i quan no hi ets no sé on buscar-me.
Ara
estimo sense por, sense càstig, sense obligació ni fastig. I he
estimat tantes llunes, alguna flor i a una espurna. He conegut mons
que guarden la bellesa del moment, l'instant sentit. M'ha estimat la
llum blanca, l'olor de primavera, el fred hivern i l'escalfor del
terre. I m'he deixat estimar, valent, en present. Però tornes i
torno a amagar-me, prudent, rere el pensament i la paraula. Tornes i
torno a sentir, espantat; la ràbia, l'odi i la negativitat. El que
serà, el que va ser. I hi lluito, molt, quasi sempre visc lluitant.
Contra la por i el seu dolor, contra el record que m'empresona,
contra els errors que em condicionen. Vull fer-ho bé, no tornar a
viure d'esperança. Vull ser present en un present sense moure la
balança. Però com es combat l'emoció incontrolable? Com es nega el
que se sent? No hi ha amor en la mentida. No hi ha mort sense una
vida. No hi ha amor sense una mort.
2
Torno
a la càrrega en l'escriptura, torno a la raó. He divagat un temps
per l'emoció incontrolada. He sentit fins a l'os del dolor i
l'alegria respirada als pulmons. He fugit dels prejudicis i els
judicis que al final m'imposo sol des del quadrant més co(r)recte
del meu ésser. He caigut en espiral i he flotat sobre onades sense
analitzar els corrents ni on portaven. Però torno a trepitjar terra
ferma, tinc noves experiències per aprendre, trobar l'equilibri serà
la clau. Torno al raciocini però torno diferent, més conscient
d'allò que sento i com ho sento però tant inexplicable com la
mateixa emoció, fruit de l'experiència sota el pit i amb la negació
de sortir a expressar-se en paraula. Torno connectat a tot per al
tot, torno tant diferent que arribo per primera vegada davant les
meves paraules. Un altre cop.
I
dins el mar d'emocions he construït nous sentiments, rebuig i ràbia
nova, sang nova per les venes. Sense bandera. Sense bandera. Eh,
sense bandera. Bandera per a què? Bandera per a qui? Bandera per
sentir-se part de la desolació de la zona territorial. Bandera per
identificar-se amb la ideologia destructiva de qualsevol lloc i
moment. Bandera per matar, per morir, per odiar i per estimar sense
raó, estimar des de la por. Jo no vull banderes, mai les he volgut,
però sóc conscient dels llocs on m'he mogut, les cançons que he
cantat, els punys alçats. Jo no vull religió, ni etiqueta per a la
creença, ni rituals per a la salvació, ni normes per estimar. Ni
veritats inalterables, en el canvi constant del flux de l'amor
desbocat. Però sóc conscient dels llocs on sóc, la realitat que
m'envolta. Sóc coherent o ho intento, em repeteixo sovint que tots
creiem el mateix al fons del nostre ésser. Em repeteixo sovint que
tots som el mateix al fons de nosaltres, un sol amor, una sola vida,
un sol tot. Com ha de ser incoherent el lloc on sóc si hi sóc en
l'ara? Si és el fruit de la meva decisió sentir i viure en
companyia de tot allò que sóc jo també en aquestes dimensions,
espai-temps. Però no vull etiquetar-me, no vull jutjar-me, que em
jutgi qui vulgui. Jo no vull ser d'esquerra, no vull ser de dreta, no
vull ser cristià, ni budista, no vull ser racional ni emocional,
vull ser jo, vull ser tot, vull ser amor, entendre i comprendre.
Estimar. Però el judici és inevitable, i la raó em condemna a
pensar-me. Com etiquetar-me en res que no tingui punts febles? La por
és present a tot arreu. La por constitueix l'equilibri que dóna peu
al meu debat intern, constant i etern.
Sense
etiqueta no és sense participació. Agafar el millor de cada lloc,
persona, moment. Construir des de mi per a mi, però partint de tot
el que veig, sento, aprenc. Ser on sóc, amb qui sóc, quan hi sóc.
Sense tancar portes, sense deixar d'observar, sense deixar de viatjar
a altres realitats. Sense por. Intentant no jutjar(?). Tinc un debat
amb el judici. És possible el no-judici? És sa? Sense judici no hi
ha crítica, sense crítica no hi ha res. O si?
